ELECTROSEX

Recordeu aquella mítica cançó de Benny Benassi?



Doncs si us agrada hi ha això ara:



També us recordo...



Sense oblidar...



Passant per...



I us recomano...



I que bona era...



I el raro del grup...



I per anar acabant...

EXTRANY

Tot i no ser fan de THE SIMPSON'S he de reconeixer que la nova intro és relament bona.

24

En aquests moments de febre per les sèries has d'anar excluint-ne algunes per poder complir amb les teves necesitats vitals (tal com dormir, menjar, cagar o espiar la veïna del davant). Per això jo m'he concentrat en unes poques sèries, las quals, tot i així, no consegueixo seguir tant al dia com voldría: Gossip Girl, Dexter, The It Crowd, Eleventh hour, Fringe i Me llamo Earl. Sé que hi ha moltes de qualitat que no segueixo (no en realitat no ho crec: Perdidos, Heroes, True Blood i demés són bajanades), una de les quals és 24. He intentat tornar-me adicte de la sèrie però no hi ha manera, encara que el seu protagonista, Jack Bauer, m'atreu força. Vet aquí unes frasses que descriuen a aquest mega heroi del país de les barrres i estrelles:

"* Cuando Jack Bauer va a un Burger King y pide un Big Mac.. ¡¡Se lo sirven!!
* Superman lleva pijamas de Jack Bauer
* Cuando Google no encuentra algo, llama a Jack Bauer
* Jack Bauer puede estrangularte con un teléfono inalámbrico.
* Jack Bauer jugó a la ruleta rusa con una pistola completamente cargada y ganó.
* Jack Bauer una vez gano al Conecta 4 en 3 movimientos.
* Si todo el mundo en “24″ siguiera las intrucciones de Jack Bauer, debería llamarse “12″.
* Jack Bauer no come miel, masca abejas.
* Jack Bauer podría salir de la isla de “Perdidos” en 24 horas.
* Mis padres le dijeron a mi hermano pequeño que Jack Bauer “solo era un personaje de la tele”. Ahora somos huerfanos.
* Si Jack Bauer fuera gay se llamaría Chuck Norris."

BILL HADER

Segurament és culpa de la crisis, però últimament han apareguts una sèrie d'humoristes realment bons. En menys de cinc anys estem vivint la pujada del Frat Pack (Owen, Stiller, Vaughn...) a més de dos referents indiscutibles: Will Ferrelll i Steve Carrell. Per altra banda, i segons sembla amb intenció de jubilar-los abans d'hora ha aparegut el clan d'Apatow, el nou productor-gurú de la comèdia. Aquest senyor ens han explicat com és la calentura de l'adolescència(Supersalidos), els maldecaps de tenir una nit boja ( Lio Embarazoso), el problema de ser "pur" a certa edat (Virgen a los 40), que la teva xicota et deixi per un impresentable (Paso de tí), ser fill únic i acceptar un nou germà (Hermanos por pelotas) o passar-te el dia fumat (Superfumados). Però no us deixeu enganyar, en realitat no ens està explicant com els joves d'ara es neguen a madurar, no, ens està donant pistes de qui serà el millor còmic de la nova generació: Bill Hader.



William Hader va néixer el 7 de juny del 78 a Tulsa, Oklahoma. Desprès d'estudiar art va saltar a New York amb la companyia de teatre humorístic Second City, La Masia del mitíc Saturday Night Live. Llavors saltà a l'Mtv, com a reporter del programa Punk'D. Un cop demostrada la seva vàlua va fitxar per fí per SNL donant-se a conèixer per les seves imitacions de Al Pacino i Vincent Price. Ja porta 4 anys en el programa i és un dels referents actuals. A banda és el consultor de guions actual de South Park i per si no treballés prou (ha escrit diversos guions) és l'actor fetitxe de Jude Apatow: policia incorrecte a Supersalidos, col·lega de Seth Rogen a Lio Embarazoso, amic del porta de Paso de tí, germanastre de de Will Ferrell a Hermanos por pelotas i conillet d'indies a Superfumados. Actualment està escrivint el guió de comèdia-terror d'Apatow.

EL MILLOR, ESCOLTI!

Això que escric a continuació podría ser perfectament una continuació de l'anterior post.

Fa anys que escolto la ràdio, ara que comparteixo pis m'he adonat que quasi en sóc un addicte. Però no sóc un yonki qualsevol, sóc com aquells que diuen que no lis agrada el futbol, que a ells lis agrada el Barça. A mi em passa el mateix, jo sóc de RAC 1. Aquesta emissora poc a poc a anat omplint les hores de la meva vida, inclòs m'ha marcat la rutina. Vaig al llit a les onze per escoltar el Tu diràs, consulto el correu amb El món a RAC1, el Barça el segueixo amb El Barça juga a RAC 1 i no dino fins...que acaba LA segona hora.

La segona hora és un invent dels de Minoria absoluta, que veient l'stress de portar el Crackòvia, el Polonia i demés han decidit deixar la segona hora del programa al seu guionista de confiança; Quim Morales. Havien fet intents als estius amb altres equips per mirar com funcionaven i fins no dur-se unes quantes trompades no li han donat les regnes al Quim. Ves per on, resulta que el de la cantera és un geni i ha dut aquesta franja a una altura fins ara inimaginable.

Morales és l'home de la trucada al Minoria absoluta i també guionista de tots els productes dels polonis i ara amb carta blanca, i rodejat dels col·legues guionistes ha sabut crear del no res un producte que partin del típic "tema del dia" ara és un referència per molt aspirants a periodistes alhora que un entreteniment de primer nivell. Només escoltar els cinc primers minuts del programa ja t'adones que davant els micros hi ha unes ments privilegiades: ràpids i sempre acertats.

Si realment us agrada l'entreteniment ben fet, no podeu fallar a escoltar de dilluns a divendres RAC 1 a la una del migdia.

CECS!

Sé que sona a tòpic, però és cert,: és molt més complicat fer riure que plorar. Tothom pot fer plorar en un moment donat (sols cal mirar-se al mirall quan es torna de matinada casa desprès d'una nit "entretinguda"), però fer riure...ai! A ser graciós no s'en aprèn, agradi o no, o neixes amb gràcia o res, tot i que amb els anys es pot anar perfeccionant si s'en té. Tot i així intentar ser graciós sempre és quasi impossible.

Degut a una estranyà circumstancia és molt més fàcil fer riure si ets home que dona. Ara potser em titllareu de masclista, però és cert. Quantes humoristes realment us han fet riure, i dic riure, no somriure ni tonteries d'aquestes, dic riure: que et facin mal les galtes, et falti aire, caure al terra...Poques ho aconsegueixen, si no cap. Per un home es molt més senzill, sols aparèixer totalment despullat però amb mitjons ja fa que et pixis al damunt.

Ara intentem juntar els dos factors: fer-nos riure sempre i amb una dona de protagonista: impossible? No, The It Crowd. El millor fet amb anys com demostra la seva recent tercera temporada, brillant en tots els episodis, tant en guió com en interpretacions, on destaco la Katherine Paterson. Segurament us comentaran que per la mateixa temàtica és millor La teoria del Big Bang (la tonteria de Big Bang diria jo) o que 30 Rock és brillant (això t'ho dirà algú que va d'enterat perquè ho ha llegit en un blog de descarregues)....creu-me, no menteixen, simplement són cecs.

VISITA A CANAL NORD

Ahir en Pitu i jo vam visitar Canal Nord per parlar del nostre curt Petit Misteri. El programa en qüestió es diu Som Curts, on emeten curts i entrevisten als seus autors, tots del Gironès. Ens van tractar molt bé, però crec que es van quedar un xic parats per la nostra actitud. Ja no és la primera vegada que m'entrevisten per alguna obra, amb El Forat vaig fer un petit tour per promocionar-la. Però tinc una pregunta que no para de burxar-me: quina actitud ha de tenir l'autor al comentar el seu treball? Aquí Espanya ,normalment, el creador adopta un posició d'artista que quasi sempre cau en una pedanteria d'autor artístic. En canvi, a EEUU, sovint solen vendre el producte pel damunt de tot, oblidant-se de les virtuts més artístiques i sovint destacant les virtuts tècniques o humanes. Així doncs, què vam fer en Pitu i jo? Vam restar-li importància, tot i que agraint el reconeixement, però sense prepotència, fer-ho d'altre manera hauria sigut mentir. El vam gravar ràpid, sense gaires aspiracions més que passar un bona estona amb els amics i alhora guardar-ne un record per tota la vida. La gent que vegi el curt espero que simplement disfrutin i passin una bona estona. El mateix que vam viure a nosaltres.

A banda, en Pitu i jo vam passar el dia junts per retocar el guió de la segona part del curt. I va sorgir una idea que de tirar endavant tindria moltes possibilitats. Ara falta que la cosa repossi i maduri.

MMM...

Sols vull dir que Cinto s'escriu amb "o".

EL REI I JO

No us ha passat mai que creieu tenir molta afinitat amb algú ni tan sols heu saludat mai? Doncs jo si.

M'explico, de vegades, m'obsesiono amb algún tema; normalment cinematogràfic o literari i n'intento saber el màxim possible. Per exemple: aquest any passat em va donar per llegir les novel·les de Donna Leon i saber d'ella, també per les sèries de terror (qui eran els seus creadors, guionistes i directors i averiguar que han fet amb les seves vides)...així fins que quasi cada dues setmanes vull saber més d'un tema. A principis d'estiu em va agafar molt fort per les adaptacions d'Stephen King a la gran pantalla i saber més sobre d'ell. Una bona forma, a part de diversos documentals, va ser rellegir de nou MIENTRAS ESCRIBO, un llibre petit on barreja la seva biografia amb tècniques per escriure; us el recomano ferventment.



Vet aquí que indagant em vaig adonar que teníem una forma d'entendre la vida i afinitats que ens feia molt propers, però no ho vaig dir a ningú, que encara em prendrien per boig. Ara, quasi a la una estava llegint una revista on-line i mensual sobre Stephen King. En un apartat parla sobre els seus deu films preferits del passat 2008, aquí un extracte:

10. Death Race

Este flojo remake de Death Race 2000 presenta al formidable Statham como un delincuente encarcelado injustamente (en este tipo de película siempre suelen serlo) cumpliendo una larga pena en una cárcel de un futuro cercano. La inteligente alcaide (brillantemente interpretada por Joan Allen) establece una serie de “carreras de la muerte” pay-per-view, que tienen un gran éxito de audiencia. Death Race está llena de violencia lacónica y poderosos coches explosivos, pero justo bajo la superficie hay una mordaz sátira de los realities de la televisión.

(...)

6. The Bank Job

Cualquier duda de que Jason Statham sea más que un tío con músculos quedará a un lado en esta rica (y a menudo divertida) historia de uno de los robos de banco más grandes en la historia británica. Estremecimientos cerebrales de alta tensión.

(...)

¿Alguna pregunta? ¿No? Bien. Porque tengo que ponerme al día con Jason Statham en Transporter 3

Així que el senyor King és fan de Jason Staham...i sabeu d'algú que en sigui més fan que jo? Crec que no.

BYE, BYE, 24!

Avui faig anys, per això què millor que repassar el que han donat aquests 24.

Tot just començar l'any vaig decidir plegar del Mercadona al no sentir-me d'acord amb la nota (pitjor que en el cole) amb la qual m'havien valorat i ho vaig tirar tot per la finestra, sóc així...Desprès de buscar uns dies, a mitjans de febrer, vaig trobar feina al Caprabo, vaig apendre en el de Pedret per desprès entrar com a fruiter fixe al de Terradelles, però la cosa no va acabar de funcionar i mentres, em va sortir un lloc al Super Verd de la Plaça del Barco, la qual no vaig tardar a acceptar. Allà la cosa pintaba bé, uns messos treballant-hi per desprès fer-me càrrec de la tenda-franquicia. Compartia tenda amb l'Evelyn i la feina estaba bé, però semblava que alguna cosa no funcionava. Quan vaig patir un atracament a plena llum del día vaig decidir no continuar més, i gràcies al meu "jefe", en Francesc vaig aconseguir el paro del qual estic visquent ara.

Pel que fa a l'amor...deixem-ho, no?

El millor segurament ha sigut la banda més aristica, un anys triomfant! Tot just començar l'any vaig tirar endavant la sitcom ideada amb en Jordi: El Forat. Tot i no trobar actors ni equip tècnic vaig arreplegar als amics (Nacho, Raül i Oriol) i vam empendre el vol. Amb una camera digital, ni web,un tripode mig desmuntat i molta paciència la cosa va rutllar. Vam passejar-nos per tots els diaris de Figueres i Girona i finalment vam conseguir certa repercussió. Aquests dies hem acabat d'emetre la última temporada i esperant pe fer la segona. La gran sorpressa, va ser, el Petit Misteri. Un guió escrit fa anys vam gravar-lo en Pitu, Nuri, Nacho i jo en un diumenge, muntat un dilluns i entregat un dimarts. Per sorpressa nostre, el Festicurts en va acceptar i vam acabar recollint el premi especial del jurat. Flipa! A banda, he continuat dins el Ningú No És Perfecte amb un xic més de soltura i he entrat al Té De Tot, el magazine de Televisió de Girona per comentar les estrenes.

Per acabar, vaig començar vivint sol i ara visc en un pis compartit amb tres noies...les coses canvien!

UN QUART DE SEGLE...

Resulta que aquest dissabte, 17 de gener, compleixo 25 anys. Avui ja han començat els comentaris, i el més repetit, sense dubte, és que compliré un quart de segle. Així és.

Canvia molt dir que en faràs 25 o que faràs un quart de segle, que sembla que siguis moooolt vell. I en realitat ho sóc, un xic. Et pots considerar una persona feta quan veus estrenar una pel·licula i també en veus l'estrena del seu remake. Uf! I ara em ve a la ment el Batman de Tim Burton (encara recordo el dia de l'estrena al cinema Las Vegas de Figueres i que a arribar a casa em van trucar per dir-me que ma germana acabava de néixer...) i també el Batman Begins de Nolan.



Pot semblar una tonteria però la diferencia entre els dos films és un bon indicatiu com ha canviat tot. El film de Burton, pretessament gòtic a la seva època i ara resultar ser un emo al que fer bullyng a l'insti, i en canvi el Sr. Nolan ens porta una societat post 11-S i en busca del realisme que es queda en una pretenciositat buida, sort en tenim del fart de riure que ens vam fer amb la Katie Holmes...

En definitiva, tot ha canviat, però els directors "petardos" encara donen pel cul.

QUARANTINE

Ja he vist el remake americà de [REC] i la preguntes serien...és millor que l'original? Com he d'enfocar el comentari, comparant-la amb el seu precursor o bé ignorant-los i concentrar-me en la seva visió tècnica?

La veritat, no ho sé....

No puc dir que és millor que l'original, ja que si [REC] em va agradar va ser pel seu element sorpresa, i al veure el remake, aquest desapareix. El cert és que els autors saben exactament tot el que va funcionar, quasi tot, i ho respecten i amés afegeixen alguns tocs que gràcies als seus recursos ajuden a donar-hi més espectacularitat, l'escena de l'ascensor, la mort de la rata i l'atac del cameraman. El que no m'ha acabat de convèncer és la protagonista (Manuela Velasco va fer un treball impressionant recompensat amb un premi al Festival de Sitges), tot i que reconec que Jennifer Carpenter m'encanta a Dexter, però aquí no em sembla completament realista. El més diferenciador entre els dos films són dos, el cameraman apareix al pla en quatre ocasions i el final no et dona quasi cap pista de l'origen del brot.

És així que us la recomano que aneu a veure-la al cine si no heu vist l'original. Disfrutareu.

ROCKNROLLA MOLA

Ho tenia que fer, volgués o no. Aquest nou film del nostre amic Guy Ritchie és de visió obligada. Per fi el nostre director anglès torna al que millor sap fer, entreteniment pur i dur amb quinquis, drogates, gàngsters i corruptes. Tot sembla igual que abans, menys una cosa....falta el meu idolatrat Jason Staham, però li mig perdono. Aquesta vegada tenim un genial Gerard Butler fins les celles per tornar uns calers a un mafiós que alhora deu un quadre a un president d'un club de futbol que alhora necessita uns papers per la construcció, ah! i un cantant de rock mort mil vegades.

Res nou, no senyor, però brillantment servit. Tot i la seva duració, dues horetes ben bones, no es fa pesat, un quart menys l'hauria millorat, això sí. Alguns personatges no aporten res, al igual que algunes escenes (la cua a la discoteca), però els diàlegs i angles t'ho fan empassar sense gaires miraments. Destacar l'escena de ball amb Thandie Newton i 1-2 i...a veure què tal la segona part!

A MI NO M'ENGANYES, PALANGANES

Fa poc us vaig parlar dels meus directors de cine en actiu preferits, i un director no solament és la seva direcció, també és el seu discurs, transfons. Per això hi ha directors de cinema realment excel·lents, no em fa mal reconeixer-ho, però que no em transmeten res en especial, és més, fins a cert punt em semblen odiossos o pedants. Vet aquí la meva llista negra:

Christopher Nolan

Crims: Per damunt de tots...Memento, la culpable de tot el seu treball posterior. Amb aquest film, modest, va despertar l'expectativa cap aquest anglès quasi desconegut fins al moment. El film, simple i trampós, com tots els seus treballs, utilitçant el vell truc de la deconstrucció, va ser considerat una petita obra mestra que molts encara adoren.

Alleujament de la pena: El seu revistament realista a la figura de Batman, molt honorable, però els dos film no aguanten un segon visionat.

Germans Coen

Crims: El gran salto, el mateix que van fer ells amb aquest film, fent-se mal de debó. Primer film dins una major i on es va desmostrar que aquests germans entenen tant al públic com jo a les dones. Amb un ritme digne dels films d'RKO, però en aquests moments més caducat que el formatge ratllat que tinc dins la nevera. El seu sentit de l'humor entre gilipolles i gafapastil es digne del "quatre-ulls" de pati de col·legi.

Alleujament de la pena: El gran Lebowski, genial revistació de Marlowe. Tant bona que dubto de la seva implicació en l'obra, el seu encert? El càsting que va dur el pes de la funció.

Peter Jackson

Crims: King Kong, tercer remake d'aquell clàssic en blanc i negre, brillant a la seva època, un blockbuster d'aquells anys amb poc guió i molts efectes que avui dia seria destripat sense miraments. El senyor Jackson, fan confès del film, acomet el crim de convertir un film d'aventures amb transfons romantic per fer un film romantic amb transfons de cinema d'aventures, l'ordre dels factors altera el producte aquest cop, i per mal. De ESDLA, millor no parlo, que em calento i...

Alleujament de la pena: Agarrame esos fantasmas, film modest, original i amb tocs obscurs, divertiment d'alt nivell.

Ron Howard

Crims: Cinderella man, o com buscar un Oscar desesperadament, fel·lacions i xantatges a part. Film que segueix el peu de la lletra el manual: "Gana un Oscar en dirección": direcció de manual, repartiment més que solvent, historia dramàtic d'un home que es crea a ell mateix.

Alleujament de la pena: no dirigeix un film a l'any.

James Cameron

Crims: Titanic, on repeteix la historia del senyor Howard. El pobre Cameron comença com a tècnic d'FX, consegueix dirigir, s'especialtza en film de ciència ficció i s'adona que mai guanyarà un Oscar tot i tenir les butxaques ben plenes. I si faig un dramón?....Però ho haveu vist? "Xaquetero"!!!!!!

Alleujament de la pena: Terminator, la primera, genial sèrie B.

PREMIS COR DE PATATA '08

Altre cop faig repàs de del millor del 2008 en televisió entregant els premis virtuals i sense més jurat que jo.

Benvinguts a la segona entrega de premis COR DE PATATA 2008, els guanyadors són:

Millor serie nacional: Que vida mas triste, La Sexta
Millor serie internacional:Dexter, Cuatro
Millor serie d'animació: Padre made in USA, Antena 3
Millor programa d'actualidat / informatiu: El intermedio, La Sexta
Millor Late Night: Buenafuente...ha salido un momento, La Sexta
Millor programa d'entretenimient: Muchachada Nui, Tv2
Millor concurs: Password, Cuatro
Millor cadena en obert: La Sexta
Millor cadena de pagament: Paramount Comedy
Millor programa de Divulgació-cultural:Cinema 3, 33
Millor programa especial: Del corto a Hollywood, Digital +
Programa revelació: Password, Cuatro
Personatge de l'any: Berto, de Buenafuente a La Sexta
El pitjor del 2007: Pequín Express, Cuatro

EL DIRE ÉS L'ESTRELLA

L'altre dia vaig anar a esmorçar a l'Angelus, una cafetería de Girona on hi passo mitja vida, amb l'Arcadi. Tenim dues hores de temps mort i què millor que xerrar? L'únic problema és que arriba un moment que ja no saps que dir... La sort, és, que a l'Arcadi i a mi ens agrada el cine, i molt, i quan ja no saps que dir sempre pot treure un títol d'una peli i comentar-la. Nosaltres ens vam quedar amb els directors, fent-nos la pregunta següent: quins són els teus directors en actiu preferits, i la veritat és que al plantejar-t'ho et costa dir-ho rapidament. La pregunta no te la fas haire sovint, mai m'ha vingur una rossa beguda i de prominent bust i m'ho ha preguntat enmig d'una discoteca...millor diguem que mai m'ha vingut una rossa beguda i de prominent bust enmig d'una dicoteca;morena si. Dues hores desprès jo ho vaig tenir força clar, i ara ho aprofito per publicar-ho aquí per combatre l'nsomni.


"-Jo no sóc director, jo sóc firant, que si no segur que hi surto al top five!"

Quentin Tarantino

Per:...Pulp Fiction, et sembla poc? L'home que va convertir el poti-poti en un art de culte, que va barrejar el millor del cinema d'alta i baixa categoria del cinema dels 70's fins al moment a més de fer explotar el fenomen del cinema independent dels noranta.

Coneixes...?Jackie Brown, la seva pel·licula més continguda i a destacar. Fart de les crítiques que deien que no era més que un hype, sense idea de dirgir, el senyor adapta una novel·la de Elmore Leonard fent un film a l'altura del millor Scorsece.

Michael Mann

Per:...El Dilema, Al Pacino i Russell Crowe (que s'el menja amb patates quasi sense voler) i un tema tant debatut com les tabacaleres. Bassat en fets reals i amb estil quasi documental, ple de silencis i una direcció...jo no coneixia aquest senyor per res fins que vaig enganxar a la peli quan l'emitien per la televisió mentres jo començava a sopar. Un mes desprès ja tenia tots els seus films en DVD.

Coneixes...? Corrupción en Miami, sèrie poli-hortera dels vuitanta que va fer tant mal als fashion victims del moment surt del seu caparró brillant, la seva adaptació fílmica també, menyspreada per molt i que jo adoro.

Wes Anderson

Per: Life Aquatic, una no-biografía de Jacques Cousteau amb Bill Murray al capdavant, un conte sobre la família que en realitat no ho és però ho sembla per acabar els seus participants acceptant els demés com si realment ho fossin, perdó. És un director que al recomanar-lo sempre et quedes sense paraules per descriure què fa...comèdia, drama,...

Coneixes: Academia Rushmore, el seu primer film on ja demostra el seu talent pels silencis i les miseries humanes.

John Carpenter

Per: La Noche de Halloween, mític film que va iniciar a primers dels 70's la moda dels slashers. Amb pressupost més que ajustat ,una Jamie Lee Curtis virginal i un parell de tecles d'un Casiotone aconsegueix possar la pell de gallina encara ara. Enlloc d'estancar-se amb assassins enmascarats va fer un dels classic de la ciència-ficció, el remake de La Cosa,...per quan la sempre rumorejada segona part?

Coneixes: La Niebla, no el remake amb el guaperes d'Smallville. Conté un dels millors inicis del cinema de terror, un grups de nens davant un foguera de nit enmig del bosc escoltant una història de terror...quines ganes d'anar d'acampada.

David Fincher

Per: Seven, no penso dir Zodiac..., per tenir els nassos de fer un altre film d'assassins cultes tant de moda als noranta desprès de l'èxit de El Silencio de los Cordedos i crear una obra mestra. A part de tenir un final brillant, un dolent complexe, descobrir a Brad Pitt com a actor i crear una fotografía imitada fins fartar.

Coneixes: The Game, fet just desprès de Seven i que no va acabar de funcionar...quan és un divertimento exquisit amb Michael Douglas patint fins l'últim moment, genial.

LA BUSQUEDA 1 & 2

"-T'adapto Kafka i revento les guixetes"

Coneixes a un tal Bruckheimer?...no? Val. Et sonen les següents pel·licules: Flashdance, Top Gun, Superdetective en Hollywood, La Roca, Con Air, Bar Coyote, Armageddon, Piratas del Caribe o C.S.I.? Segur que si, doncs saps que tenen en comú a part de fer milions per tot el món? El seu productor és Jerry Bruckheimer, un senyor amb barba i amb molt bon ull a l'hora de gastar-se els calers.


"-Algú veu la tercera part? Deu estar aquí a prop!"

I a que ve tot això, doncs que La Busqueda, primera i segona part, és una altra jugada mestra d'aquest senyor. El director és Jon Turteltaub, el mateix d'aquell quasi vomitiu film amb Bruce Willis anomenat El Chico, i que al dirigir aquest film amb Nicolas Cage on interpreta a un Indiana Jones amb wi-fi consegueix un entreteniment de primer ordre, però no ens enganyem, el nostre amic Bruckheimer ha mogut tots els fils. Primer,i per gastat que sembli, l'estil visual és impecable, realemtn viatges amb els protagonistes del passat a l'àrtic de forma convincent, i al trobar l'amagatall del tresor...et cau la baba. El guió: un productor rep un guió que li interessa, fitxa l'equip i a gravar, el nostre amic no, fins tenir un guió "mamat", simple, això si, però que mou les peces en el moment oportú, i si per això es necessiten sis guionistes, doncs cap problema, la casa es forta. A més, per rematar, vols actors solvents? Dons que et semblen:Nicolas Cage (star contrastada), Diane Kruger (prometedora star), Sean Bean (mític secundari malvat), John Voight (remember de 70's), Harvey Keitel (musa dels independents dels 90's) i Christopher Plummer (llegenda del cinema)?

Val, i ara que has fet un film d'aventures que ha funcionat de forma fantàstica, faig una segona part i m'aventuro a ficar la pota? Doncs si, ara ja tinc els personatges presentats, busco un nou cliffhanger, nous personatges amb cares conegudes (Helen Mirren (toc anglès) i Ed Harris (pedigrí actual)) i més pressupost repetint formula i equip...resultat? Encara més caixa;l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, i amb gust.

PERRITO PILOTO!!!

TRUE BLOOD

Alan Ball és un senyor que artísticament mai m'ha fet el pes, ni el seu guió per American Beauty ni A dos metros bajo tierra em van agradar, ni mica. Ara ha donat un canvi radical per adentrar-se a la foscor en una nova sèrie per l'HBO. True Blood està basada en una novel·la del mateix nom de Charlaine Harris. A l'actualitat els vampirs són una minoria emergent que reclama els seus drets, ara els seus instints més sàdics s'han vist calmats per una beguda japonesa que imita a la sang. En mig d'un poblet de Nova Orleans apareix un vampir que s'enamora ràpidament de la cambrera del bar (Anna Paquin) que amaga un secret.

Tot i tenir un inici força bo, reconec que dos episodis desprès no m'ha enganxat res. La combinació de vampirs, sexe, personatge innocent...no em funciona per res, i la Paquin, tot i esforçar-se, no m'encaixa en un personatge tant, tant, tant...bleda. A més, els paletos d'aquella zona no m'els crec en res. Llàstima,pintava bé.

FRINGE

J.J. Abrahams, mite pels fans de la ficció actual, ha parit un nou projecte: Fringe, res nou sota el Sol. Heu vist Expediente-X? No? Doncs això és una renovació generacional amb més pressupost. Una agent del FBI, un científic boig i el seu fill superdotat (mentalment, que jo sapiga només), un jefe estricte i una gran multinacional dolenta que maneja el món...el millor de la història es pensar com el senyor J.J. s'ha estalviat de pagar per fer un remake.

SUPERHERO MOVIE

Hi ha pel·licules bones (El Dilema), dolentes (Alone in the dark) o com el cas d'aquesta, que son dolentes, ho saben i ho exploten de manera tan conscient que l'encerte plenament.

Primer de tot, no us deixeu enganyar pel "movie", afortunadament no té res a veure amb Date Movie, Disaster Movie o casi 300, també és una parodia però amb millor gust. L'humor, tot i tocar algun recurs fàcil com els pets, sap dur-los molt més enllà buscant no només la sorpressa si no també busca on és el punt just d'acabar.I perquè meu de fer un xic de cas? Son els amteixos responsables de Agarralo como puedas, surt Leslie Nielsen i tres, segueix l'esquema de el primer Spiderman de Sam Raimi, obra mestra.

PETIT MISTERI

Ja cosa d'un any, l'Arcadi, en Xevi i un servidor van crear una associació per tirar endavant diferents curtmetratges. La cosa no va tirar endavant i vaig acumular uns 5 guions llestos per filmar. Aquell mateix any vaig anar al Festival de Sitges passant les nits al pis d'en Pitu que em va obrir les portes molt amablament. Una nit d'aquelles li vaig deixar llegir a ell i la Nuri els guions i deseguida es va interessar per un en concret, es deia Petit Misteri. Com que encara no sabi si l'associació aniria endavant i podriem gravar-lo vaig decidir vendre-li al Pitu per un euro la pàgina de forma simbolica. Aquí va quedar la cosa.

Ara farà un mes, jo acabava de rebre el paro, havia de deixar el pis i tornar a casa els meus pares i la veritat és que estava un xic depre. Ell per animar-me em va comentar que es celebrava el Festicurts a Figueres i que podiem gravar l'antic guió en un cap de setmana. Així ho vam fer, improvitzant força: en Pitu i la Nuri de protes, en Nacho de secundari, una càmera domestica, sense focus, sense quasi bateria, problemes a l'hora de passar els vídeos al pc...

Al final ho vam aconseguir, ho vam enviar pel pèls i al final vam guanyar un premi, això el primer cop que participavem en un festival de cinema.

Vet aquí el resultat: