INTRO'S JAMES BOND

Dr. No -John Barry 1962



Desde Rusia con amor-John Barry 1963



Goldfinger-Shirley Bassey 1964



Thunderball-Tom Jones 1965



You Only Live Twice-Nancy Sinatra 1967



On Her Majesty's Secret Service-John Barry 1969



"Diamonds Are Forever"-Shirley Bassey 1971



"Live and Let Die"-Paul McCartney 1973



"The Man with the Golden Gun"-Lulu 1974



"Nobody Does It Better"-Carly Simon 1977



"Moonraker"-Shirley Bassey 1979



"For Your Eyes Only"-Sheena Easton 1981



"All Time High"-Rita Coolidge 1983



"A View to a Kill"-Duran Duran 1985



"The Living Daylights"-A-ha 1987



Licence to Kill-Gladys Knight 1989



"GoldenEye"-Tina Turner 1995



"Tomorrow Never Dies"-Sheryl Crow 1997



"The World Is Not Enough"-Garbage 1999



"Die Another Day"-Madonna 2002



"You Know My Name"-Chris CornelL 2006



"Another Way to Die"-Jack White & Alicia Keys 2008

EL DIRECTOR DEL PRÒXIM VIDEOCLIP DE MADONNA

Com sabeu m'encanta navegar per la xarxa, com un Tarzan, però de link en link. A vegades serveix per aconseguir fer descobriments, com el senyor...Nima Nourizadeh.

No el coneixeu, no? És molt provable, a part que sigueu uns freaks "de cuidado". Jo tampoc el coneixia i m'ha ficat a investigar i n'he pogut saber d'ell: anglès, d'ascendencia india i director de videoclips. I de la seva carrera, què en sé ara?Val, uns noms: Yelle, Hot Chip, Jamie T i Flight of the Conchords. Dos grups de electro-pop i el tercer una de les series més fines del moment.

Unes mostres de l'art d'aquest senyor, que sera el "putu amo" en menys de dos anys? Aquí van:

HOT CHIP-Ready For The Floor



Flight of the Conchords - Ladies of the World



YELLE-A CAUSE DES GARCONS



Jamie T - Calm Down Dearest

FES-TE RIC

Gent, el terror en èpoques de crisis funciona; no ho dic jo ho diu gent que ha estudiar i per tant és més intel•ligent o bé llueix un diploma. A més, la venta de llibres es manté molt estable a causa del seu baix cost i hores de lectura. Per tant, si sumem aquets factors, el millor per guanyar-se un sou extra, o bé cremar-se una carrera el millor és escriure una novel•la de terror, i a ser possible amb tots els tòpics haguts, que així sabem que funciona segur, a la gent no li agraden els canvis ni sorpreses.

He decidit resumir-vos unes pautes per crear el vostre best-seller.

-El protagonista és un escriptor en plena crisis familiar (mort de la dona, fill o en ple tràmit de divorci) i creativa.

-Escriu best-sellers com xurros de terror i totes les productores es rifen les adaptacions a la gran pantalla de les seves obres.

-Per algun motiu estrany decideix anar a viure uns dies en una casa enmig del camp, ja sigui perquè li ha tocat en una herència o li ha recomanat el seu editor per inspirar-se.

-Un cop allà es troba amb un personatge estrany, amb pinta de boig, i que diu coses de boig, tal com: "marxa d'aquí ara que encara hi ets a temps","res és el què sembla" o "em follaria a l'Ana Obregón". El protagonista no en fa gens de cas.

-L’escriptor és sent molt a gust enmig de la natura (això no vol dir que es folli a les ovelles) però aviat es dóna compte que passen coses estranyes: sorolls, portes que es tanquen soles, es sintonitza la sexta...enlloc de trucar algú de manteniment passa de tot.

-El protagonista va al poble a fer unes compres i els habitants li fan comentaris per avisar-li que el lloc on viu hi van passar coses dient-li frases com: "la casa on vius hi van passar coses".

-L'home, fart de les coses rares del pis, comença a remenar per casa on hi troba una pista, cosa totalment impossible, tu que vius a casa teva ja no trobes les coses quan les busques i ell que hi porta dies enseguida troba alguna pista del passat de la casa.

-El protagonista comença a mirar en diaris antics o interroga algú del poble i descobreix que a la seva llar, fa anys, un home es va tornar boig va matar-hi tota la seva família. No escatimeu en detalls sobretot de com l’assassí mata els seus fills.

-L'escriptor torna a casa, que sembla una "rave" de tantes coses rares que hi passen, s'encara als fantasmes i acaba guanyant a l'últim moment aconseguint que els morts queden en pau.

I amb això ja teniu un best-seller. A poder ser inclou un trama amorosa amb alguna dona del poble amb vida torturada, escenes de sexe tallades on comença l'acció i que el protagonista begui i fumi.

Apa! Ara a fer-vos rics a costa meu.

ASESINOS SIN ROSTRO

Tusquets Editores.
Febrer 2001.
TítOL original: Mördare utan ansikte (1991).
Traducció: Dea Marie Mansten I Amanda Monjonell Mansten.
310 pàginas.

Ahir la nit, en realitat aquesta matinada, he acabat de llegir Asesinos sin rostro de Henning Mankell. Aquesta és la primera entrega de la saga d'aventures protagonitzades per Kurt Wallander. L'acció es situa a Suècia, on en una casa apartada són assassinats de forma salvatge un vell matrimoni de grangers. A mesura que avança la investigació surten a la llum tots els sentiments xenòfobs de part de la població.

La lectura d'aquesta obra ha sigut a causa de dos motius principals: la nostra nova companya de pis (Melli) que prové de la frontera entre Alemania i Suecia i en segon terme de la voluntat de descobrir els diferents protagonistes de les sagues de novel·la negra ambientades en diferents Països d'Europa.

Tot i no ser una novel·la esplèndida, l'autor aconsegueix situar-te sense gaires floritures dins l'acció. El personatge amb la crisis de l'edat, amb tocs alcohòlics, distanciat de la família i obsessionat amb el seu treball no es gens original, però aconsegueix fer-lo summament humà. La reflexió sobre el racisme tampoc s'oculta gaire, però s'agraeix la objectivitat.

Per acabar: no és una obra profunda, ni ho pretén ser, però conté una forta addicció. El pitjor problema són els noms propis, que al ser d'un lloc tant llunyà, no acabes d'indentificar-los del tot.

Nota: 6'5

GRAN TORINO

Sovint critiquem al cinema la seva poca qualitat, i és ben cert. La solució, crec jo, no està en buscar films de països llunyans o amb impostura forçada per part dels seus autors.

Ens agradi, o no, el millor cinema encara es troba a EEUU, allà hi ha una industria capaç de crear blockbusters amb pressupostos desorbitats i de llarga factura com de portar-nos films amb poca inversió i rodats i muntats en pocs mesos de diferencia.

Aquest és un film dels segons, un film d’autor i alhora un dels sleepers (film sorpresa a guixeta) de l’any. I a què és degut? Doncs és molt simple, el seu AUTOR, tot i que no hagi escrit el guió, Clint Eastwood, està de volta de tot. No pateix per la reacció del públic, fa el que li ve en gana, sense censurar-se el més mínim.. Tracta un tema tant controvertit ( sembla que estem tornant endarrere) com el racisme i sense el més mínim mirament.

Eastwood interpreta a un veterà de guerra fet a l’antiga: sols creu en ell mateix i en tot el que a aconseguit gracies al seu esforç. Al perdre la seva muller sols desitja acabar la seva vida en pau, però el seu barri ha anat degenerant en un gueto d’immigrants de diferents ètnies a sobre en peu de guerra entre ells. Ell aparta la vista, però quan l’assumpte entre dins el seu terreny, literalment el seu jardí, decideix prendre part; no a favor d’uns o d’altres, simplement ajuda i protegeix als que ell creu més desafavorits.

Veiem a Clint ridiculitzant asiàtics, negres, blancs, cristians i família...el més contundent, però, és que estem parlant d’un home gran que duu la cintura dels pantalons sota l’aixella i guarda un arsenal digne del fascista més convençut, i tot i així em vaig sentir completament identificat.

El film no intenta moralitzar-nos, ni molt menys, ens fa reflexionar mentre ens fa disfrutar amb un assortit d’insults dignes del Capità Haddock .

Film completament recomanable si no indispensable.

NO ESTAR SOL

Us imagineu els cristianisme sense les figures dels apostols? Nops. O us imagineu l'Andreu Buenafuente sense TV3?...

A vegades les idees, per bones que siguin, un sol no les pot tirar endavant. L'autoria és molt important, però el suport o el mitjà de difussió també.

Quan en Jordi i jo vam parlar en aquell pub a les tantes de la nit, criticant la no existencia d'una sèrie que digués les coses sense embuts i la posterior idea de tirar-la endavant nosaltres mateixos, teniem clar que sense més gent no es podia fer. Vam buscar actors, gent que mogués la càmera, maquilladors, etc...i ningú s'hi apuntava. Mentrestant teniem 6 o 7 guions guardats al pc esperant.

Al final, amb la marxa d'en Jordi a Barcelona, vaig tenir que tirar endavant el projecte com fos. I vaig tenir que tirar dels del voltant, en lloc de dir-lis per quedar i anar a fer una birra, vaig dir-lis de quedar i gravar-nos en vídeo. En Raül i en Nacho van acceptar, i també l'Oriol. En una tarda vam gravar un episodi, amb diferencies respecte al guió original per falta de mitjans, i desprès d'una setmana per Girona ja circulava un cd amb el muntatge fet. I la reacció va ser invisible.Per sort, ens ho vam passar bé i en vam anar fent més. I ho vam penjar en un blog, a Youtube i vam crear un Facebook. I la reacció va ser mínima. Vam anar a picar a la porta dels mitjans de comunicació. I algú ens va seguir. I una nit, vam anar a un concert, i vam descobrir els Hot Penguins i vam parlar, i vam riure,i... Uns dies més tard ja era molta gent la que ens seguia.

Ara fa un parell de setmanes vaig anar a Castelló, i em vaig perdre. Vaig trobar-me amb els amics dels Hot Penguins, els Washing Machine. Vam parlar, i encara no podia dir una paraula que algú em recordava les frases d'un i altre episodi. I em preguntaven per la segona temporada. I gent que no coneixia es parava i xerrava amb mi. Volien més Forat. I jo sols podia somriure.

I avui, miro el meu compte d'e-mail. L'Andrea està treballant en un spin-off de la sèrie, en Ricard vol fer una nova sèrie apadrinat per nosaltres, la Xènia està treballant en els logos, l'Oriol m'ha compost un tall musical, en Martí ens farà unes fotos, els Washing Machine i els Hot Penguins ens compondràn la BSO,...

I tot per un "plantón" d'una noia acabes a un pub i sense voler juntes un munt de gent amb ganes i creativitat per tirar endavant la teva petita idea. I sols pots somriure i dir: merci.

ELECTROSEX

Recordeu aquella mítica cançó de Benny Benassi?



Doncs si us agrada hi ha això ara:



També us recordo...



Sense oblidar...



Passant per...



I us recomano...



I que bona era...



I el raro del grup...



I per anar acabant...

EXTRANY

Tot i no ser fan de THE SIMPSON'S he de reconeixer que la nova intro és relament bona.

24

En aquests moments de febre per les sèries has d'anar excluint-ne algunes per poder complir amb les teves necesitats vitals (tal com dormir, menjar, cagar o espiar la veïna del davant). Per això jo m'he concentrat en unes poques sèries, las quals, tot i així, no consegueixo seguir tant al dia com voldría: Gossip Girl, Dexter, The It Crowd, Eleventh hour, Fringe i Me llamo Earl. Sé que hi ha moltes de qualitat que no segueixo (no en realitat no ho crec: Perdidos, Heroes, True Blood i demés són bajanades), una de les quals és 24. He intentat tornar-me adicte de la sèrie però no hi ha manera, encara que el seu protagonista, Jack Bauer, m'atreu força. Vet aquí unes frasses que descriuen a aquest mega heroi del país de les barrres i estrelles:

"* Cuando Jack Bauer va a un Burger King y pide un Big Mac.. ¡¡Se lo sirven!!
* Superman lleva pijamas de Jack Bauer
* Cuando Google no encuentra algo, llama a Jack Bauer
* Jack Bauer puede estrangularte con un teléfono inalámbrico.
* Jack Bauer jugó a la ruleta rusa con una pistola completamente cargada y ganó.
* Jack Bauer una vez gano al Conecta 4 en 3 movimientos.
* Si todo el mundo en “24″ siguiera las intrucciones de Jack Bauer, debería llamarse “12″.
* Jack Bauer no come miel, masca abejas.
* Jack Bauer podría salir de la isla de “Perdidos” en 24 horas.
* Mis padres le dijeron a mi hermano pequeño que Jack Bauer “solo era un personaje de la tele”. Ahora somos huerfanos.
* Si Jack Bauer fuera gay se llamaría Chuck Norris."

BILL HADER

Segurament és culpa de la crisis, però últimament han apareguts una sèrie d'humoristes realment bons. En menys de cinc anys estem vivint la pujada del Frat Pack (Owen, Stiller, Vaughn...) a més de dos referents indiscutibles: Will Ferrelll i Steve Carrell. Per altra banda, i segons sembla amb intenció de jubilar-los abans d'hora ha aparegut el clan d'Apatow, el nou productor-gurú de la comèdia. Aquest senyor ens han explicat com és la calentura de l'adolescència(Supersalidos), els maldecaps de tenir una nit boja ( Lio Embarazoso), el problema de ser "pur" a certa edat (Virgen a los 40), que la teva xicota et deixi per un impresentable (Paso de tí), ser fill únic i acceptar un nou germà (Hermanos por pelotas) o passar-te el dia fumat (Superfumados). Però no us deixeu enganyar, en realitat no ens està explicant com els joves d'ara es neguen a madurar, no, ens està donant pistes de qui serà el millor còmic de la nova generació: Bill Hader.



William Hader va néixer el 7 de juny del 78 a Tulsa, Oklahoma. Desprès d'estudiar art va saltar a New York amb la companyia de teatre humorístic Second City, La Masia del mitíc Saturday Night Live. Llavors saltà a l'Mtv, com a reporter del programa Punk'D. Un cop demostrada la seva vàlua va fitxar per fí per SNL donant-se a conèixer per les seves imitacions de Al Pacino i Vincent Price. Ja porta 4 anys en el programa i és un dels referents actuals. A banda és el consultor de guions actual de South Park i per si no treballés prou (ha escrit diversos guions) és l'actor fetitxe de Jude Apatow: policia incorrecte a Supersalidos, col·lega de Seth Rogen a Lio Embarazoso, amic del porta de Paso de tí, germanastre de de Will Ferrell a Hermanos por pelotas i conillet d'indies a Superfumados. Actualment està escrivint el guió de comèdia-terror d'Apatow.

EL MILLOR, ESCOLTI!

Això que escric a continuació podría ser perfectament una continuació de l'anterior post.

Fa anys que escolto la ràdio, ara que comparteixo pis m'he adonat que quasi en sóc un addicte. Però no sóc un yonki qualsevol, sóc com aquells que diuen que no lis agrada el futbol, que a ells lis agrada el Barça. A mi em passa el mateix, jo sóc de RAC 1. Aquesta emissora poc a poc a anat omplint les hores de la meva vida, inclòs m'ha marcat la rutina. Vaig al llit a les onze per escoltar el Tu diràs, consulto el correu amb El món a RAC1, el Barça el segueixo amb El Barça juga a RAC 1 i no dino fins...que acaba LA segona hora.

La segona hora és un invent dels de Minoria absoluta, que veient l'stress de portar el Crackòvia, el Polonia i demés han decidit deixar la segona hora del programa al seu guionista de confiança; Quim Morales. Havien fet intents als estius amb altres equips per mirar com funcionaven i fins no dur-se unes quantes trompades no li han donat les regnes al Quim. Ves per on, resulta que el de la cantera és un geni i ha dut aquesta franja a una altura fins ara inimaginable.

Morales és l'home de la trucada al Minoria absoluta i també guionista de tots els productes dels polonis i ara amb carta blanca, i rodejat dels col·legues guionistes ha sabut crear del no res un producte que partin del típic "tema del dia" ara és un referència per molt aspirants a periodistes alhora que un entreteniment de primer nivell. Només escoltar els cinc primers minuts del programa ja t'adones que davant els micros hi ha unes ments privilegiades: ràpids i sempre acertats.

Si realment us agrada l'entreteniment ben fet, no podeu fallar a escoltar de dilluns a divendres RAC 1 a la una del migdia.

CECS!

Sé que sona a tòpic, però és cert,: és molt més complicat fer riure que plorar. Tothom pot fer plorar en un moment donat (sols cal mirar-se al mirall quan es torna de matinada casa desprès d'una nit "entretinguda"), però fer riure...ai! A ser graciós no s'en aprèn, agradi o no, o neixes amb gràcia o res, tot i que amb els anys es pot anar perfeccionant si s'en té. Tot i així intentar ser graciós sempre és quasi impossible.

Degut a una estranyà circumstancia és molt més fàcil fer riure si ets home que dona. Ara potser em titllareu de masclista, però és cert. Quantes humoristes realment us han fet riure, i dic riure, no somriure ni tonteries d'aquestes, dic riure: que et facin mal les galtes, et falti aire, caure al terra...Poques ho aconsegueixen, si no cap. Per un home es molt més senzill, sols aparèixer totalment despullat però amb mitjons ja fa que et pixis al damunt.

Ara intentem juntar els dos factors: fer-nos riure sempre i amb una dona de protagonista: impossible? No, The It Crowd. El millor fet amb anys com demostra la seva recent tercera temporada, brillant en tots els episodis, tant en guió com en interpretacions, on destaco la Katherine Paterson. Segurament us comentaran que per la mateixa temàtica és millor La teoria del Big Bang (la tonteria de Big Bang diria jo) o que 30 Rock és brillant (això t'ho dirà algú que va d'enterat perquè ho ha llegit en un blog de descarregues)....creu-me, no menteixen, simplement són cecs.

VISITA A CANAL NORD

Ahir en Pitu i jo vam visitar Canal Nord per parlar del nostre curt Petit Misteri. El programa en qüestió es diu Som Curts, on emeten curts i entrevisten als seus autors, tots del Gironès. Ens van tractar molt bé, però crec que es van quedar un xic parats per la nostra actitud. Ja no és la primera vegada que m'entrevisten per alguna obra, amb El Forat vaig fer un petit tour per promocionar-la. Però tinc una pregunta que no para de burxar-me: quina actitud ha de tenir l'autor al comentar el seu treball? Aquí Espanya ,normalment, el creador adopta un posició d'artista que quasi sempre cau en una pedanteria d'autor artístic. En canvi, a EEUU, sovint solen vendre el producte pel damunt de tot, oblidant-se de les virtuts més artístiques i sovint destacant les virtuts tècniques o humanes. Així doncs, què vam fer en Pitu i jo? Vam restar-li importància, tot i que agraint el reconeixement, però sense prepotència, fer-ho d'altre manera hauria sigut mentir. El vam gravar ràpid, sense gaires aspiracions més que passar un bona estona amb els amics i alhora guardar-ne un record per tota la vida. La gent que vegi el curt espero que simplement disfrutin i passin una bona estona. El mateix que vam viure a nosaltres.

A banda, en Pitu i jo vam passar el dia junts per retocar el guió de la segona part del curt. I va sorgir una idea que de tirar endavant tindria moltes possibilitats. Ara falta que la cosa repossi i maduri.

MMM...

Sols vull dir que Cinto s'escriu amb "o".

EL REI I JO

No us ha passat mai que creieu tenir molta afinitat amb algú ni tan sols heu saludat mai? Doncs jo si.

M'explico, de vegades, m'obsesiono amb algún tema; normalment cinematogràfic o literari i n'intento saber el màxim possible. Per exemple: aquest any passat em va donar per llegir les novel·les de Donna Leon i saber d'ella, també per les sèries de terror (qui eran els seus creadors, guionistes i directors i averiguar que han fet amb les seves vides)...així fins que quasi cada dues setmanes vull saber més d'un tema. A principis d'estiu em va agafar molt fort per les adaptacions d'Stephen King a la gran pantalla i saber més sobre d'ell. Una bona forma, a part de diversos documentals, va ser rellegir de nou MIENTRAS ESCRIBO, un llibre petit on barreja la seva biografia amb tècniques per escriure; us el recomano ferventment.



Vet aquí que indagant em vaig adonar que teníem una forma d'entendre la vida i afinitats que ens feia molt propers, però no ho vaig dir a ningú, que encara em prendrien per boig. Ara, quasi a la una estava llegint una revista on-line i mensual sobre Stephen King. En un apartat parla sobre els seus deu films preferits del passat 2008, aquí un extracte:

10. Death Race

Este flojo remake de Death Race 2000 presenta al formidable Statham como un delincuente encarcelado injustamente (en este tipo de película siempre suelen serlo) cumpliendo una larga pena en una cárcel de un futuro cercano. La inteligente alcaide (brillantemente interpretada por Joan Allen) establece una serie de “carreras de la muerte” pay-per-view, que tienen un gran éxito de audiencia. Death Race está llena de violencia lacónica y poderosos coches explosivos, pero justo bajo la superficie hay una mordaz sátira de los realities de la televisión.

(...)

6. The Bank Job

Cualquier duda de que Jason Statham sea más que un tío con músculos quedará a un lado en esta rica (y a menudo divertida) historia de uno de los robos de banco más grandes en la historia británica. Estremecimientos cerebrales de alta tensión.

(...)

¿Alguna pregunta? ¿No? Bien. Porque tengo que ponerme al día con Jason Statham en Transporter 3

Així que el senyor King és fan de Jason Staham...i sabeu d'algú que en sigui més fan que jo? Crec que no.

BYE, BYE, 24!

Avui faig anys, per això què millor que repassar el que han donat aquests 24.

Tot just començar l'any vaig decidir plegar del Mercadona al no sentir-me d'acord amb la nota (pitjor que en el cole) amb la qual m'havien valorat i ho vaig tirar tot per la finestra, sóc així...Desprès de buscar uns dies, a mitjans de febrer, vaig trobar feina al Caprabo, vaig apendre en el de Pedret per desprès entrar com a fruiter fixe al de Terradelles, però la cosa no va acabar de funcionar i mentres, em va sortir un lloc al Super Verd de la Plaça del Barco, la qual no vaig tardar a acceptar. Allà la cosa pintaba bé, uns messos treballant-hi per desprès fer-me càrrec de la tenda-franquicia. Compartia tenda amb l'Evelyn i la feina estaba bé, però semblava que alguna cosa no funcionava. Quan vaig patir un atracament a plena llum del día vaig decidir no continuar més, i gràcies al meu "jefe", en Francesc vaig aconseguir el paro del qual estic visquent ara.

Pel que fa a l'amor...deixem-ho, no?

El millor segurament ha sigut la banda més aristica, un anys triomfant! Tot just començar l'any vaig tirar endavant la sitcom ideada amb en Jordi: El Forat. Tot i no trobar actors ni equip tècnic vaig arreplegar als amics (Nacho, Raül i Oriol) i vam empendre el vol. Amb una camera digital, ni web,un tripode mig desmuntat i molta paciència la cosa va rutllar. Vam passejar-nos per tots els diaris de Figueres i Girona i finalment vam conseguir certa repercussió. Aquests dies hem acabat d'emetre la última temporada i esperant pe fer la segona. La gran sorpressa, va ser, el Petit Misteri. Un guió escrit fa anys vam gravar-lo en Pitu, Nuri, Nacho i jo en un diumenge, muntat un dilluns i entregat un dimarts. Per sorpressa nostre, el Festicurts en va acceptar i vam acabar recollint el premi especial del jurat. Flipa! A banda, he continuat dins el Ningú No És Perfecte amb un xic més de soltura i he entrat al Té De Tot, el magazine de Televisió de Girona per comentar les estrenes.

Per acabar, vaig començar vivint sol i ara visc en un pis compartit amb tres noies...les coses canvien!

UN QUART DE SEGLE...

Resulta que aquest dissabte, 17 de gener, compleixo 25 anys. Avui ja han començat els comentaris, i el més repetit, sense dubte, és que compliré un quart de segle. Així és.

Canvia molt dir que en faràs 25 o que faràs un quart de segle, que sembla que siguis moooolt vell. I en realitat ho sóc, un xic. Et pots considerar una persona feta quan veus estrenar una pel·licula i també en veus l'estrena del seu remake. Uf! I ara em ve a la ment el Batman de Tim Burton (encara recordo el dia de l'estrena al cinema Las Vegas de Figueres i que a arribar a casa em van trucar per dir-me que ma germana acabava de néixer...) i també el Batman Begins de Nolan.



Pot semblar una tonteria però la diferencia entre els dos films és un bon indicatiu com ha canviat tot. El film de Burton, pretessament gòtic a la seva època i ara resultar ser un emo al que fer bullyng a l'insti, i en canvi el Sr. Nolan ens porta una societat post 11-S i en busca del realisme que es queda en una pretenciositat buida, sort en tenim del fart de riure que ens vam fer amb la Katie Holmes...

En definitiva, tot ha canviat, però els directors "petardos" encara donen pel cul.

QUARANTINE

Ja he vist el remake americà de [REC] i la preguntes serien...és millor que l'original? Com he d'enfocar el comentari, comparant-la amb el seu precursor o bé ignorant-los i concentrar-me en la seva visió tècnica?

La veritat, no ho sé....

No puc dir que és millor que l'original, ja que si [REC] em va agradar va ser pel seu element sorpresa, i al veure el remake, aquest desapareix. El cert és que els autors saben exactament tot el que va funcionar, quasi tot, i ho respecten i amés afegeixen alguns tocs que gràcies als seus recursos ajuden a donar-hi més espectacularitat, l'escena de l'ascensor, la mort de la rata i l'atac del cameraman. El que no m'ha acabat de convèncer és la protagonista (Manuela Velasco va fer un treball impressionant recompensat amb un premi al Festival de Sitges), tot i que reconec que Jennifer Carpenter m'encanta a Dexter, però aquí no em sembla completament realista. El més diferenciador entre els dos films són dos, el cameraman apareix al pla en quatre ocasions i el final no et dona quasi cap pista de l'origen del brot.

És així que us la recomano que aneu a veure-la al cine si no heu vist l'original. Disfrutareu.

ROCKNROLLA MOLA

Ho tenia que fer, volgués o no. Aquest nou film del nostre amic Guy Ritchie és de visió obligada. Per fi el nostre director anglès torna al que millor sap fer, entreteniment pur i dur amb quinquis, drogates, gàngsters i corruptes. Tot sembla igual que abans, menys una cosa....falta el meu idolatrat Jason Staham, però li mig perdono. Aquesta vegada tenim un genial Gerard Butler fins les celles per tornar uns calers a un mafiós que alhora deu un quadre a un president d'un club de futbol que alhora necessita uns papers per la construcció, ah! i un cantant de rock mort mil vegades.

Res nou, no senyor, però brillantment servit. Tot i la seva duració, dues horetes ben bones, no es fa pesat, un quart menys l'hauria millorat, això sí. Alguns personatges no aporten res, al igual que algunes escenes (la cua a la discoteca), però els diàlegs i angles t'ho fan empassar sense gaires miraments. Destacar l'escena de ball amb Thandie Newton i 1-2 i...a veure què tal la segona part!

A MI NO M'ENGANYES, PALANGANES

Fa poc us vaig parlar dels meus directors de cine en actiu preferits, i un director no solament és la seva direcció, també és el seu discurs, transfons. Per això hi ha directors de cinema realment excel·lents, no em fa mal reconeixer-ho, però que no em transmeten res en especial, és més, fins a cert punt em semblen odiossos o pedants. Vet aquí la meva llista negra:

Christopher Nolan

Crims: Per damunt de tots...Memento, la culpable de tot el seu treball posterior. Amb aquest film, modest, va despertar l'expectativa cap aquest anglès quasi desconegut fins al moment. El film, simple i trampós, com tots els seus treballs, utilitçant el vell truc de la deconstrucció, va ser considerat una petita obra mestra que molts encara adoren.

Alleujament de la pena: El seu revistament realista a la figura de Batman, molt honorable, però els dos film no aguanten un segon visionat.

Germans Coen

Crims: El gran salto, el mateix que van fer ells amb aquest film, fent-se mal de debó. Primer film dins una major i on es va desmostrar que aquests germans entenen tant al públic com jo a les dones. Amb un ritme digne dels films d'RKO, però en aquests moments més caducat que el formatge ratllat que tinc dins la nevera. El seu sentit de l'humor entre gilipolles i gafapastil es digne del "quatre-ulls" de pati de col·legi.

Alleujament de la pena: El gran Lebowski, genial revistació de Marlowe. Tant bona que dubto de la seva implicació en l'obra, el seu encert? El càsting que va dur el pes de la funció.

Peter Jackson

Crims: King Kong, tercer remake d'aquell clàssic en blanc i negre, brillant a la seva època, un blockbuster d'aquells anys amb poc guió i molts efectes que avui dia seria destripat sense miraments. El senyor Jackson, fan confès del film, acomet el crim de convertir un film d'aventures amb transfons romantic per fer un film romantic amb transfons de cinema d'aventures, l'ordre dels factors altera el producte aquest cop, i per mal. De ESDLA, millor no parlo, que em calento i...

Alleujament de la pena: Agarrame esos fantasmas, film modest, original i amb tocs obscurs, divertiment d'alt nivell.

Ron Howard

Crims: Cinderella man, o com buscar un Oscar desesperadament, fel·lacions i xantatges a part. Film que segueix el peu de la lletra el manual: "Gana un Oscar en dirección": direcció de manual, repartiment més que solvent, historia dramàtic d'un home que es crea a ell mateix.

Alleujament de la pena: no dirigeix un film a l'any.

James Cameron

Crims: Titanic, on repeteix la historia del senyor Howard. El pobre Cameron comença com a tècnic d'FX, consegueix dirigir, s'especialtza en film de ciència ficció i s'adona que mai guanyarà un Oscar tot i tenir les butxaques ben plenes. I si faig un dramón?....Però ho haveu vist? "Xaquetero"!!!!!!

Alleujament de la pena: Terminator, la primera, genial sèrie B.