QUANTUM OF SOLACE

El segon Bond de l’etapa Daniel Craig i amb Marc Foster de director.



Sóc gran admirador de James Bond, m’encanta, però tot i això aclareixo que Casino Royal em va agradar, però no als nivells que molts van proclamar als quatre vents. Era un bon film, ben realitzat i correcte en tots els aspectes (lloable en aquest panorama actual) i prou.

Però aquesta continuació directe m’ha deixat fred. I era d’esperar, la teoria de “una de cal y una de arena” de la saga Bond es fa evident de nou.

Tothom diu que el nou Bond segueix les passes marcades pel seu cosí americà, Bourne, tot i que no hi estic d’acord. Això si, l’excès d’acció és molt pesat. I si afegim la falta d’argument, escrit en un kleenex correcuita, es fa força insuportable.Craig correcte,i la tal Olga no em motiva. Dolent justet i amb accent, per donar-li un matís.

En cap cas és un film dolent, és un entreteniment sense aspirar a gaure més.Molt professional però sense anima, i crec que la vaga de guionistes en té part de culpa.

Esperem que el nou Bond la superi. I pels que puguin pensar que sóc de la crosta, i que miro més endarrera que cap endavant en la saga, s’equivoquen. Vull nous aire (què tal un Mathew Vaughn, Guy Ritchie o Danny Boyle a la direcció?), però respectant les regles per reformular-les.

NOTA: 7

DÉJAME ENTRAR

Considerada la millor pel•lícula de terror, o gènere, de l’any passat i amb crítiques immillorables, així se’m presentava el film Déjame entrar.



El film suec està basat en una novel•la de John Ajvide Lindqvist, el nou rei de la literatura de terror, i amb Tomas Alfredson com a director.

Des de el primer moment sabem la procedència del film al ser contada amb tota la calma possible. A pla per minut, o més, de mitjana, ens presenta la història d’amor entre un nen, víctima del bullyng, i una nena vampiressa. Una història simple i que opta pel camí de la poesia visual, que fa encara més impactants les seqüències més espectaculars.

L’aposta és arriscada, però se’n surt amb èxit. Realment fa temps que no trobem en els circuits comercials un film tant sobri, correcte amb l’afegit del seu gènere fantàstic. I és d’agrair.

Però no és un obra mestra perfecte, ni Kubrick ho va aconseguir, i hi ha algunes faltes en el guió: el “pare” d’Eli és realment el seu pare? Com ha aconseguit amagar tant de temps el seu secret si és un inepte destraler? I unes quantes més.

Però això no li treu el mèrit i n’estic segur que es tracta del millor que podrem veure aquest any en pantalla.

NOTA: 8'5

2 PELIS, UNA SETMANA

En realitat n'he vist més, però les importants, o estrenes són dues.Vet aquí:

SEÑALES DEL FUTURO



Alex Proyas torna, desprès del taquillazo de Yo,robot, aquest cop amb Nicolas Cage i no Will Smith. Realment la premisa és d'allò més interessant, un missatge escrit fa 50 anys té adivina tots els desastres importants fins al dia d'avui. A partir d'aquí ens trobem amb l'impotencia per aturar els fets i un personatges realment extranys seguint els seus pasos. Fins aquest punt tot és força correcte, amb moments brillants (al metro o les escenes més tirant al terror), però la resolució és pessima. La manera d'acabar s'ha convertit en el final xorras més de moda actualment a Hollywood,com quan al cole acabavem les redaccions amb un "...i al final tot era un somni".Una llàstima, podria haver estat un dels millors films de ciència ficció de la decada.

NOTA: 7 (llàstima el final)

DRAGON BALL EVOLUTION



Aquí és on discrepo de tothom ( i potser com a forma de vida). Tots coneixem l'anime i molts volien una adaptació a la gran pantalla, ara que la tenen es queixen. El primer que s'ha de fer en veure el film es distanciar-se de l'obra original i mirar-la com un film més. Si aconseguim, això, que no és fàcil,ho sé, ens trobem davant d'un film de serie B de gran pressupost, amb fantasia, humor i acció. Si us hagués dit de veure un film de:serie B de gran pressupost, amb fantasia, humor i acció, però sense dirvos el títol ja haurieu pagat l'entrada encantats.No és una obra mestra, però entreté.

NOTA: 5'5

PELICULAS PARA NO DORMIR (PRIMERA PART)

Aquest hivern vaig estar temptat a fer-me un auto-regal. Era un pack de DVD’s, la col•lecció completa de PELICULAS PARA NO DORMIR, però l’economia no m’ho va permetre.



Per a qui no ho sàpiga de què parlo, es tracta d’un seguit de sis telefilms, que vol continuar el llegat de la mítica sèrie HISTORIAS PARA NO DORMIR, creada per Chicho Ibáñez Serrador. Aquest, amb la producció de Filmax i Telecinco, va supervisar 6 telefilms de terror amb els directors més importants del gènere d’Espanya. Així doncs hi trobem a: Alex de la Iglesia amb LA HABITACIÓN DEL NIÑO, Paco Plaza amb VUENTO DE NAVIDAD,Enrique Urbizu amb ADIVINA QUIÉN SOY,Mateo Gil amb REGRESO A MOIRA i Jaume Balagueró amb PARA ENTRAR A VIVIR i finalment el propi CHICHO amb LA CULPA.

Des de el rodatge (al 2004) fins la seva emissió a Telecinco va passar força temps, i a sobre es va mal programar sense gens de promoció; convertint-se en un fracàs d’audiències. Sols es van arribar a emetre un parell d’ells.

Ara, un temps desprès, m’he fet amb uns quants dels títols i espero poder aconseguir els demés i comentar-los. Repasso els que he vist fins ara.

CUENTO DE NAVIDAD de Paco Plaza

Segurament, i tot i faltar-me uns quants per veure, és el millor de tots els telefilms.




La història es centra en un grup de nens a finals dels vuitanta. Aquests descobreixen una famosa criminal atrapada enmig del bosc. A canvi dels diners que ha robat li ofereixen deixar-la escapar, però això lis causarà no pocs maldecaps.

Molt deutora d’ELS GOONIES, és un crit sentimental a la infància del director. Sense ser una historia summament original, aconsegueix tornar-nos a aquella època i recuperar la visió d’un infant. La direcció es sòbria però efectiva, l’interés no decau en cap moment i les interpretacions dels menuts són molt més que acceptables. En poques paraules, un divertiment nostàlgic en tota regla i molt recomanable.

A destacar: el film al qual són addictes els protagonistes, una pel•lícula de sèrie B i VHS protagonitzada per Loquillo i Elsa Pataky.

Nota: 8

LA HABITACIÓN DEL NIÑO de Alex De La Iglesia

Telefilm modest però entretingut, sense gaire més.



Una parella s’ha instal•lat, junt amb el seu recent nascut, a una casa antiga enmig d’uns dels barris més distingits. Aviat descobreixen que no estan sols.

Sóc fan de Alex De La Iglesia, però no tant pels seus grans èxits com LA COMUNIDAD o EL DIA DE LA BESTIA, si no per MUERTOS DE RISA i CRIMEN FERPECTO. Aquest cop m’ha distret, però no ha acabat de fer un producte rodó.El film, que segueix l’esquema vist mil cops de nouvinguts a una casa encantada, és molt irregular: tant aviat aconsegueix crear tensió sense efectismes com cau en la reiteració d’efectes de so per sorprendre’ns. La trama deixa alguns caps per lligar, i les actuacions són correctes, poc més. Llàstima del gir dels móns paral•lels i un final massa previsible, sense ells hauria aconseguit pujar uns quants punts.

A destacar: el personatge de l’anciana, molt més prometedor del què realment hi participa. I també podem veure-hi molts cares que desprès veuríem a PLUTÓN BERBENERO.

Nota: 7

ADIVINA QUIÉN SOY d’Enrique Urbizu

Un to diferent, molt prometedor i finalment decepcionant.



Una nena, filla d’una jove viuda, viu tancada en el seu món imaginari que cuiden d’ella. Aviat una visita inesperada farà que prenguin l’iniciativa.

Molt diferent a la resta de films, amb una direcció pausada i plantejament fora de tòpics, perd gas un cop plantejat, per acabar amb un final fora de lloc i menyspreable. El millor sens dubte és l’actuació de Goya Toledo que treballant el silenci i la introspecció és capaç de transmetre molt més què el guió. A pesar de les possibilitats presumibles del seu començament, el director desvarieja fins al punt de no saber com acabar, fent-ho de manera abrupta i destralera.

A destacar: a part de Toledo, els magnífics efectes de maquillatge dels monstres.

Nota: 5’5

EL MÓN S’ACABA, I JO FELIÇ

Dues setmanes que vaig al cine, i dues vegades que disgruto de la millor (o sigui, la pitjor) sèrie B.

STREET FIGHTER: LA LEYENDA DE CUN-LI de Andrezj Bartkowiak




El director ja havia demostrat del què és capaç amb Romeo debe morir i Herida Abierta, però fins aquest film no ens demostra el seu potencial. Més preocupat en ensenyar com es parteix de manera eficient la cama al contrincant que en dirigir els actors, el director ens porta el segon film amb (amb persones) del mític Street Fighter. Aquest cop no ens acompanya Van Damme, ho fa Kristin Kreuk en el paper de Chun-li, la protagonista absoluta de la història. A l’ex protagonista d’Smallville li segresten el pare i al cap dels anys es decideix a alliberar-lo, i poc més. La trama, mil vegades vista, segueix l’esquema de Kill Bill, per exemple, i la influència de El caballero oscuro (ara totes les reinterpretacions de sagues opten per donar-li realisme al que no en té) conté tots els tòpics que fan agradable aquest tipus de subproductes: bufes a tort i a dret, dones amb escot, exotisme barat i personatges planers. Així, que tenim a destacar? Doncs el paper de Chris Klein (d’American Pie) i les escenes d’acció, bastant ben dirigides (fet que hem d’agrair al director de la segona unitat).

Reflexió: fer dues flexions.

Nota: 5

FAST & FURIOUS: AÚN MÁS RÁPIDO (A TODO GAS 4) de Justin Lin



No sóc admirador de la saga, però admeto haver anat al cine a veure tots els films al cinema, i crec què és l’única saga en què ho he fet.Trist? Segurament.

Desprès de l’agredolç tercer film (no sols per estar ambientat a Tokio, també per la mancança de cares del primer film) ens retrobem de nou amb tots els actors del primer film, però amb el director del tercer. Es tanca el cercle. En cap moment ens intenten enganyar i hi trobem tot el què esperàvem, menys una sorpresa que involucra la mort d’un membre de la monarquia espanyola. Destaco la primera escena, realment espectacular però que ja havíem disfrutat en un avanç. Si la resta del film hagués seguit l’estil d’aquest primer tall ens trobaríem de ple dins la millor pel•lícula ,en anys, d’acció, però malauradament no és així. Els participants d’aquesta entrega es creuen realment icones d’una generació i intenten dotar de realisme al que hauria de ser un disbarat de proporcions aberrants. Personatges que ploren, estan tristos o es lamenten estan molt bé en altres generes, però nosaltres simplement busquem moviment i venjança en aquesta saga Els girs argumentals estan al subconscient de qualsevol fan de la sèrie B i els segueixen de pe a pa, però s’obliden de cuidar els detalls: banda sonora insípida i poca dona en bikini, es troben a faltar.

Així doncs, segurament, s’acaba la saga amb un bon final, però que podria haver acabat molt més alt

Nota: 6’5

CINEMA DE TERROR ( DE NOU)

Actualment, com sempre, es crítica molt el cinema, especialment el de gènere. Aquest tipus de films de per si ja són valorats negativament per part de públic i crítica, el seu abús d’infografía, efectes sonors i sagues amb seqüeles directes a l’àmbit domèstic l’han devaluat. Però no caiguem en el tòpic, encara existeixen grans films d’aquest tipus, que a més, és un dels més complicats, la franja que separa l’espant de l’humor involuntari és molt fina. Vet aquí uns quants films recents i de qualitat:



HALLOWEEN de Rob Zombie

Un èxit respectable en recaptació però menys preada pels crítics per tractar-se d’un remake del clàssic de John Carpenter. Abans de comentar-la vull deixar clar el meu absolut respecte cap a Carpenter, del qual me’n considero fan, amb això clar començo. El film és molt més que un remake,és un film amb personalitat pròpia, deutora de la original, però amb entitat pròpia. Zombie ens havia deixat molt clar amb La casa de los 1.000 cadaveres i Renegados del diablo ser un fan absolut del gènere de terror, i que, tot i ser un novell darrera la càmera, sap molt bé el què es fa. La història és la mateixa, però ens explica el passat del jove Myers com una víctima de la societat red nerd. Aquí Rob demostra el seu talent, potser la part més prescindible de l’argument (en un film de terror convencional) adquireix un importància vital per entendre el personatge i la seva conversió en un psycho-killer. Unes males actuacions, direcció o guió haurien convertit aquest tall en un simple telefilm de sobretaula, però Zombie aconsegueix dotar-lo de credibilitat, deixant-nos clar que abans de ser el botxí va ser la víctima. La segona part, situada a l’actualitat, amb la fuga e Myers i la seva importància, ocupa la segona part del film i tot i estar mil vegades conté una segona lectura, degut al coneixement del seu passat, que el fa molt més profund. Obra mestra.

SCREAM de Wes Craven

Craven, devorat pel seu propi fill, anomenat Freddy, vivia les seves hores baixes. Tothom suposava que seria recordat per aquesta saga plena de malsons, però pel seu camí es va creuar el senyor Kevin Williamson, el guionista de la sèrie televisiva Dawson Crece. El guió del jove guionista va decidir dotar als protagonistes del film de postmodernitat. Ara les víctimes de l’slasher sabien el què no havien de fer: practicar sexe, contestar al telèfon i un llarg etcètera de topics, per evitar caure víctimes del foll de torn. Aquest estudiants d’institut es coneixen tots els films de terror i vivien amb emoció ser protagonistes d’una situació semblant. La majoria dels actors desconeguts, una direcció genial de Craven (destacar l’escena inicial amb Drew Barrymore) i el guió ja esmentat, la convertí enseguida en un clàssic del gènere tot i descobrir-ne tots els seus secrets.


REC de Jaume Balagueró i Paco Plaza

A Espanya no es poden fer films de terror diuen, o això ens pensàvem, fins fa poc. Balagueró, desenganyat de l’aventura americana,i el seu amic Plaza, sempre a l’ombra de l’altre i amb una carrera que mai engega, van unir esforços per crear un film de zombies amb un envoltori diferent. Per donar-li realisme una reportera segueix en viu un torn de nit dels bombers, gravant el seu càmera tot el què succeeix. Una trucada dóna l’alerta des de el mig de la Rambla de Barcelona, al arribar es troben amb una comunitat infectada per un estrany virus que els converteix en zombies. Un argument, que en fred, pot semblar absurd, però el punt de vista de documental televisiu t’introdueix dins la història compartint el sofriment dels supervivents. Aquí és demostra el talents del duet, són conscients de la falsedat que suposen les cares conegudes al repartiment i la direcció habitual, prescindint dels dos elements ens fa descobrir una nova visió del gènere.

THE RING de Hideo Nakata

Semblava que ho havíem vist tot quan van aparèixer ells, els asiàtics. Aquest va ser el film pioner d’un moda que va devorar la cartellera durant quasi una dècada. Tot i un argument més que simple, una cinta de vídeo que al visionar-la et morts, la seva estètica pàl•lida, narrativa tranquil•la i folklore va atrapar a mig món. Els fantasmes són nenes amb camisó i faltes d’un bon tallat de cabell, i no ho sabíem! El terror psicològic predomina mig film per mostrar-nos al final l’esperit d’una materialitat truculent. Pocs efectes d’àudio i infografía, ens va aconseguir sorprendre, i recordem que la mare del sentiment del terror és la desconeixença.

INTRO'S JAMES BOND

Dr. No -John Barry 1962



Desde Rusia con amor-John Barry 1963



Goldfinger-Shirley Bassey 1964



Thunderball-Tom Jones 1965



You Only Live Twice-Nancy Sinatra 1967



On Her Majesty's Secret Service-John Barry 1969



"Diamonds Are Forever"-Shirley Bassey 1971



"Live and Let Die"-Paul McCartney 1973



"The Man with the Golden Gun"-Lulu 1974



"Nobody Does It Better"-Carly Simon 1977



"Moonraker"-Shirley Bassey 1979



"For Your Eyes Only"-Sheena Easton 1981



"All Time High"-Rita Coolidge 1983



"A View to a Kill"-Duran Duran 1985



"The Living Daylights"-A-ha 1987



Licence to Kill-Gladys Knight 1989



"GoldenEye"-Tina Turner 1995



"Tomorrow Never Dies"-Sheryl Crow 1997



"The World Is Not Enough"-Garbage 1999



"Die Another Day"-Madonna 2002



"You Know My Name"-Chris CornelL 2006



"Another Way to Die"-Jack White & Alicia Keys 2008

EL DIRECTOR DEL PRÒXIM VIDEOCLIP DE MADONNA

Com sabeu m'encanta navegar per la xarxa, com un Tarzan, però de link en link. A vegades serveix per aconseguir fer descobriments, com el senyor...Nima Nourizadeh.

No el coneixeu, no? És molt provable, a part que sigueu uns freaks "de cuidado". Jo tampoc el coneixia i m'ha ficat a investigar i n'he pogut saber d'ell: anglès, d'ascendencia india i director de videoclips. I de la seva carrera, què en sé ara?Val, uns noms: Yelle, Hot Chip, Jamie T i Flight of the Conchords. Dos grups de electro-pop i el tercer una de les series més fines del moment.

Unes mostres de l'art d'aquest senyor, que sera el "putu amo" en menys de dos anys? Aquí van:

HOT CHIP-Ready For The Floor



Flight of the Conchords - Ladies of the World



YELLE-A CAUSE DES GARCONS



Jamie T - Calm Down Dearest

FES-TE RIC

Gent, el terror en èpoques de crisis funciona; no ho dic jo ho diu gent que ha estudiar i per tant és més intel•ligent o bé llueix un diploma. A més, la venta de llibres es manté molt estable a causa del seu baix cost i hores de lectura. Per tant, si sumem aquets factors, el millor per guanyar-se un sou extra, o bé cremar-se una carrera el millor és escriure una novel•la de terror, i a ser possible amb tots els tòpics haguts, que així sabem que funciona segur, a la gent no li agraden els canvis ni sorpreses.

He decidit resumir-vos unes pautes per crear el vostre best-seller.

-El protagonista és un escriptor en plena crisis familiar (mort de la dona, fill o en ple tràmit de divorci) i creativa.

-Escriu best-sellers com xurros de terror i totes les productores es rifen les adaptacions a la gran pantalla de les seves obres.

-Per algun motiu estrany decideix anar a viure uns dies en una casa enmig del camp, ja sigui perquè li ha tocat en una herència o li ha recomanat el seu editor per inspirar-se.

-Un cop allà es troba amb un personatge estrany, amb pinta de boig, i que diu coses de boig, tal com: "marxa d'aquí ara que encara hi ets a temps","res és el què sembla" o "em follaria a l'Ana Obregón". El protagonista no en fa gens de cas.

-L’escriptor és sent molt a gust enmig de la natura (això no vol dir que es folli a les ovelles) però aviat es dóna compte que passen coses estranyes: sorolls, portes que es tanquen soles, es sintonitza la sexta...enlloc de trucar algú de manteniment passa de tot.

-El protagonista va al poble a fer unes compres i els habitants li fan comentaris per avisar-li que el lloc on viu hi van passar coses dient-li frases com: "la casa on vius hi van passar coses".

-L'home, fart de les coses rares del pis, comença a remenar per casa on hi troba una pista, cosa totalment impossible, tu que vius a casa teva ja no trobes les coses quan les busques i ell que hi porta dies enseguida troba alguna pista del passat de la casa.

-El protagonista comença a mirar en diaris antics o interroga algú del poble i descobreix que a la seva llar, fa anys, un home es va tornar boig va matar-hi tota la seva família. No escatimeu en detalls sobretot de com l’assassí mata els seus fills.

-L'escriptor torna a casa, que sembla una "rave" de tantes coses rares que hi passen, s'encara als fantasmes i acaba guanyant a l'últim moment aconseguint que els morts queden en pau.

I amb això ja teniu un best-seller. A poder ser inclou un trama amorosa amb alguna dona del poble amb vida torturada, escenes de sexe tallades on comença l'acció i que el protagonista begui i fumi.

Apa! Ara a fer-vos rics a costa meu.

ASESINOS SIN ROSTRO

Tusquets Editores.
Febrer 2001.
TítOL original: Mördare utan ansikte (1991).
Traducció: Dea Marie Mansten I Amanda Monjonell Mansten.
310 pàginas.

Ahir la nit, en realitat aquesta matinada, he acabat de llegir Asesinos sin rostro de Henning Mankell. Aquesta és la primera entrega de la saga d'aventures protagonitzades per Kurt Wallander. L'acció es situa a Suècia, on en una casa apartada són assassinats de forma salvatge un vell matrimoni de grangers. A mesura que avança la investigació surten a la llum tots els sentiments xenòfobs de part de la població.

La lectura d'aquesta obra ha sigut a causa de dos motius principals: la nostra nova companya de pis (Melli) que prové de la frontera entre Alemania i Suecia i en segon terme de la voluntat de descobrir els diferents protagonistes de les sagues de novel·la negra ambientades en diferents Països d'Europa.

Tot i no ser una novel·la esplèndida, l'autor aconsegueix situar-te sense gaires floritures dins l'acció. El personatge amb la crisis de l'edat, amb tocs alcohòlics, distanciat de la família i obsessionat amb el seu treball no es gens original, però aconsegueix fer-lo summament humà. La reflexió sobre el racisme tampoc s'oculta gaire, però s'agraeix la objectivitat.

Per acabar: no és una obra profunda, ni ho pretén ser, però conté una forta addicció. El pitjor problema són els noms propis, que al ser d'un lloc tant llunyà, no acabes d'indentificar-los del tot.

Nota: 6'5

GRAN TORINO

Sovint critiquem al cinema la seva poca qualitat, i és ben cert. La solució, crec jo, no està en buscar films de països llunyans o amb impostura forçada per part dels seus autors.

Ens agradi, o no, el millor cinema encara es troba a EEUU, allà hi ha una industria capaç de crear blockbusters amb pressupostos desorbitats i de llarga factura com de portar-nos films amb poca inversió i rodats i muntats en pocs mesos de diferencia.

Aquest és un film dels segons, un film d’autor i alhora un dels sleepers (film sorpresa a guixeta) de l’any. I a què és degut? Doncs és molt simple, el seu AUTOR, tot i que no hagi escrit el guió, Clint Eastwood, està de volta de tot. No pateix per la reacció del públic, fa el que li ve en gana, sense censurar-se el més mínim.. Tracta un tema tant controvertit ( sembla que estem tornant endarrere) com el racisme i sense el més mínim mirament.

Eastwood interpreta a un veterà de guerra fet a l’antiga: sols creu en ell mateix i en tot el que a aconseguit gracies al seu esforç. Al perdre la seva muller sols desitja acabar la seva vida en pau, però el seu barri ha anat degenerant en un gueto d’immigrants de diferents ètnies a sobre en peu de guerra entre ells. Ell aparta la vista, però quan l’assumpte entre dins el seu terreny, literalment el seu jardí, decideix prendre part; no a favor d’uns o d’altres, simplement ajuda i protegeix als que ell creu més desafavorits.

Veiem a Clint ridiculitzant asiàtics, negres, blancs, cristians i família...el més contundent, però, és que estem parlant d’un home gran que duu la cintura dels pantalons sota l’aixella i guarda un arsenal digne del fascista més convençut, i tot i així em vaig sentir completament identificat.

El film no intenta moralitzar-nos, ni molt menys, ens fa reflexionar mentre ens fa disfrutar amb un assortit d’insults dignes del Capità Haddock .

Film completament recomanable si no indispensable.

NO ESTAR SOL

Us imagineu els cristianisme sense les figures dels apostols? Nops. O us imagineu l'Andreu Buenafuente sense TV3?...

A vegades les idees, per bones que siguin, un sol no les pot tirar endavant. L'autoria és molt important, però el suport o el mitjà de difussió també.

Quan en Jordi i jo vam parlar en aquell pub a les tantes de la nit, criticant la no existencia d'una sèrie que digués les coses sense embuts i la posterior idea de tirar-la endavant nosaltres mateixos, teniem clar que sense més gent no es podia fer. Vam buscar actors, gent que mogués la càmera, maquilladors, etc...i ningú s'hi apuntava. Mentrestant teniem 6 o 7 guions guardats al pc esperant.

Al final, amb la marxa d'en Jordi a Barcelona, vaig tenir que tirar endavant el projecte com fos. I vaig tenir que tirar dels del voltant, en lloc de dir-lis per quedar i anar a fer una birra, vaig dir-lis de quedar i gravar-nos en vídeo. En Raül i en Nacho van acceptar, i també l'Oriol. En una tarda vam gravar un episodi, amb diferencies respecte al guió original per falta de mitjans, i desprès d'una setmana per Girona ja circulava un cd amb el muntatge fet. I la reacció va ser invisible.Per sort, ens ho vam passar bé i en vam anar fent més. I ho vam penjar en un blog, a Youtube i vam crear un Facebook. I la reacció va ser mínima. Vam anar a picar a la porta dels mitjans de comunicació. I algú ens va seguir. I una nit, vam anar a un concert, i vam descobrir els Hot Penguins i vam parlar, i vam riure,i... Uns dies més tard ja era molta gent la que ens seguia.

Ara fa un parell de setmanes vaig anar a Castelló, i em vaig perdre. Vaig trobar-me amb els amics dels Hot Penguins, els Washing Machine. Vam parlar, i encara no podia dir una paraula que algú em recordava les frases d'un i altre episodi. I em preguntaven per la segona temporada. I gent que no coneixia es parava i xerrava amb mi. Volien més Forat. I jo sols podia somriure.

I avui, miro el meu compte d'e-mail. L'Andrea està treballant en un spin-off de la sèrie, en Ricard vol fer una nova sèrie apadrinat per nosaltres, la Xènia està treballant en els logos, l'Oriol m'ha compost un tall musical, en Martí ens farà unes fotos, els Washing Machine i els Hot Penguins ens compondràn la BSO,...

I tot per un "plantón" d'una noia acabes a un pub i sense voler juntes un munt de gent amb ganes i creativitat per tirar endavant la teva petita idea. I sols pots somriure i dir: merci.

ELECTROSEX

Recordeu aquella mítica cançó de Benny Benassi?



Doncs si us agrada hi ha això ara:



També us recordo...



Sense oblidar...



Passant per...



I us recomano...



I que bona era...



I el raro del grup...



I per anar acabant...

EXTRANY

Tot i no ser fan de THE SIMPSON'S he de reconeixer que la nova intro és relament bona.

24

En aquests moments de febre per les sèries has d'anar excluint-ne algunes per poder complir amb les teves necesitats vitals (tal com dormir, menjar, cagar o espiar la veïna del davant). Per això jo m'he concentrat en unes poques sèries, las quals, tot i així, no consegueixo seguir tant al dia com voldría: Gossip Girl, Dexter, The It Crowd, Eleventh hour, Fringe i Me llamo Earl. Sé que hi ha moltes de qualitat que no segueixo (no en realitat no ho crec: Perdidos, Heroes, True Blood i demés són bajanades), una de les quals és 24. He intentat tornar-me adicte de la sèrie però no hi ha manera, encara que el seu protagonista, Jack Bauer, m'atreu força. Vet aquí unes frasses que descriuen a aquest mega heroi del país de les barrres i estrelles:

"* Cuando Jack Bauer va a un Burger King y pide un Big Mac.. ¡¡Se lo sirven!!
* Superman lleva pijamas de Jack Bauer
* Cuando Google no encuentra algo, llama a Jack Bauer
* Jack Bauer puede estrangularte con un teléfono inalámbrico.
* Jack Bauer jugó a la ruleta rusa con una pistola completamente cargada y ganó.
* Jack Bauer una vez gano al Conecta 4 en 3 movimientos.
* Si todo el mundo en “24″ siguiera las intrucciones de Jack Bauer, debería llamarse “12″.
* Jack Bauer no come miel, masca abejas.
* Jack Bauer podría salir de la isla de “Perdidos” en 24 horas.
* Mis padres le dijeron a mi hermano pequeño que Jack Bauer “solo era un personaje de la tele”. Ahora somos huerfanos.
* Si Jack Bauer fuera gay se llamaría Chuck Norris."

BILL HADER

Segurament és culpa de la crisis, però últimament han apareguts una sèrie d'humoristes realment bons. En menys de cinc anys estem vivint la pujada del Frat Pack (Owen, Stiller, Vaughn...) a més de dos referents indiscutibles: Will Ferrelll i Steve Carrell. Per altra banda, i segons sembla amb intenció de jubilar-los abans d'hora ha aparegut el clan d'Apatow, el nou productor-gurú de la comèdia. Aquest senyor ens han explicat com és la calentura de l'adolescència(Supersalidos), els maldecaps de tenir una nit boja ( Lio Embarazoso), el problema de ser "pur" a certa edat (Virgen a los 40), que la teva xicota et deixi per un impresentable (Paso de tí), ser fill únic i acceptar un nou germà (Hermanos por pelotas) o passar-te el dia fumat (Superfumados). Però no us deixeu enganyar, en realitat no ens està explicant com els joves d'ara es neguen a madurar, no, ens està donant pistes de qui serà el millor còmic de la nova generació: Bill Hader.



William Hader va néixer el 7 de juny del 78 a Tulsa, Oklahoma. Desprès d'estudiar art va saltar a New York amb la companyia de teatre humorístic Second City, La Masia del mitíc Saturday Night Live. Llavors saltà a l'Mtv, com a reporter del programa Punk'D. Un cop demostrada la seva vàlua va fitxar per fí per SNL donant-se a conèixer per les seves imitacions de Al Pacino i Vincent Price. Ja porta 4 anys en el programa i és un dels referents actuals. A banda és el consultor de guions actual de South Park i per si no treballés prou (ha escrit diversos guions) és l'actor fetitxe de Jude Apatow: policia incorrecte a Supersalidos, col·lega de Seth Rogen a Lio Embarazoso, amic del porta de Paso de tí, germanastre de de Will Ferrell a Hermanos por pelotas i conillet d'indies a Superfumados. Actualment està escrivint el guió de comèdia-terror d'Apatow.

EL MILLOR, ESCOLTI!

Això que escric a continuació podría ser perfectament una continuació de l'anterior post.

Fa anys que escolto la ràdio, ara que comparteixo pis m'he adonat que quasi en sóc un addicte. Però no sóc un yonki qualsevol, sóc com aquells que diuen que no lis agrada el futbol, que a ells lis agrada el Barça. A mi em passa el mateix, jo sóc de RAC 1. Aquesta emissora poc a poc a anat omplint les hores de la meva vida, inclòs m'ha marcat la rutina. Vaig al llit a les onze per escoltar el Tu diràs, consulto el correu amb El món a RAC1, el Barça el segueixo amb El Barça juga a RAC 1 i no dino fins...que acaba LA segona hora.

La segona hora és un invent dels de Minoria absoluta, que veient l'stress de portar el Crackòvia, el Polonia i demés han decidit deixar la segona hora del programa al seu guionista de confiança; Quim Morales. Havien fet intents als estius amb altres equips per mirar com funcionaven i fins no dur-se unes quantes trompades no li han donat les regnes al Quim. Ves per on, resulta que el de la cantera és un geni i ha dut aquesta franja a una altura fins ara inimaginable.

Morales és l'home de la trucada al Minoria absoluta i també guionista de tots els productes dels polonis i ara amb carta blanca, i rodejat dels col·legues guionistes ha sabut crear del no res un producte que partin del típic "tema del dia" ara és un referència per molt aspirants a periodistes alhora que un entreteniment de primer nivell. Només escoltar els cinc primers minuts del programa ja t'adones que davant els micros hi ha unes ments privilegiades: ràpids i sempre acertats.

Si realment us agrada l'entreteniment ben fet, no podeu fallar a escoltar de dilluns a divendres RAC 1 a la una del migdia.

CECS!

Sé que sona a tòpic, però és cert,: és molt més complicat fer riure que plorar. Tothom pot fer plorar en un moment donat (sols cal mirar-se al mirall quan es torna de matinada casa desprès d'una nit "entretinguda"), però fer riure...ai! A ser graciós no s'en aprèn, agradi o no, o neixes amb gràcia o res, tot i que amb els anys es pot anar perfeccionant si s'en té. Tot i així intentar ser graciós sempre és quasi impossible.

Degut a una estranyà circumstancia és molt més fàcil fer riure si ets home que dona. Ara potser em titllareu de masclista, però és cert. Quantes humoristes realment us han fet riure, i dic riure, no somriure ni tonteries d'aquestes, dic riure: que et facin mal les galtes, et falti aire, caure al terra...Poques ho aconsegueixen, si no cap. Per un home es molt més senzill, sols aparèixer totalment despullat però amb mitjons ja fa que et pixis al damunt.

Ara intentem juntar els dos factors: fer-nos riure sempre i amb una dona de protagonista: impossible? No, The It Crowd. El millor fet amb anys com demostra la seva recent tercera temporada, brillant en tots els episodis, tant en guió com en interpretacions, on destaco la Katherine Paterson. Segurament us comentaran que per la mateixa temàtica és millor La teoria del Big Bang (la tonteria de Big Bang diria jo) o que 30 Rock és brillant (això t'ho dirà algú que va d'enterat perquè ho ha llegit en un blog de descarregues)....creu-me, no menteixen, simplement són cecs.

VISITA A CANAL NORD

Ahir en Pitu i jo vam visitar Canal Nord per parlar del nostre curt Petit Misteri. El programa en qüestió es diu Som Curts, on emeten curts i entrevisten als seus autors, tots del Gironès. Ens van tractar molt bé, però crec que es van quedar un xic parats per la nostra actitud. Ja no és la primera vegada que m'entrevisten per alguna obra, amb El Forat vaig fer un petit tour per promocionar-la. Però tinc una pregunta que no para de burxar-me: quina actitud ha de tenir l'autor al comentar el seu treball? Aquí Espanya ,normalment, el creador adopta un posició d'artista que quasi sempre cau en una pedanteria d'autor artístic. En canvi, a EEUU, sovint solen vendre el producte pel damunt de tot, oblidant-se de les virtuts més artístiques i sovint destacant les virtuts tècniques o humanes. Així doncs, què vam fer en Pitu i jo? Vam restar-li importància, tot i que agraint el reconeixement, però sense prepotència, fer-ho d'altre manera hauria sigut mentir. El vam gravar ràpid, sense gaires aspiracions més que passar un bona estona amb els amics i alhora guardar-ne un record per tota la vida. La gent que vegi el curt espero que simplement disfrutin i passin una bona estona. El mateix que vam viure a nosaltres.

A banda, en Pitu i jo vam passar el dia junts per retocar el guió de la segona part del curt. I va sorgir una idea que de tirar endavant tindria moltes possibilitats. Ara falta que la cosa repossi i maduri.

MMM...

Sols vull dir que Cinto s'escriu amb "o".