ETS EL REI DEL MÓN?

James Cameron és un senyor el qual em treu de polleguera, em recorda al paper de Jason Schwartz a Academia Rushmore de Wes Anderson: Cameron és el llest de la classe, prepotent i brillant en tot el què fa, tothom l'admira, però ningú l'estima.

Aquest americà barbut es podria retirar tranquil·lament desprès d'haver guanyat 11 Oscar's per Titanic i haver fet una butxaca més gran que la de Doraimon, però enlloc d'aixó s'ha pres un petit descans de més de 10 anys i ha tornat amb ganes de revolucionar el cinema, segons ha expressat ell mateix.

Durant un any ha concedit entrevistes per promocionar el seu nou film, Avatar, i el què més m'ha cridat l'atenció ha estat el tema a tractar. No tant el film en si mateix com la tecnologia que s'ha tret de la màniga per fer-la. Ha creat noves càmeres, nous programes d'animació i ha treballat en el primers decorats completament virtuals de la història. No ha dubtat en explicar-nos fil per randa tots els sistemes utilitzats i els seus perques. Peró, i la història?

El cinema és entreteniment, més profund o més lleuger, però necessita Peró necessita un fil argumental per atrapar-nos i fer-nos sentir alguna cosa. George Lucas ho sabia, a l'antiga trilogia d'Star Wars a cada pel·lícula passava alguna cosa, sempre i de forma gens forçada, i a més et deixava amb la boca oberta amb els seu imaginari visualitzat. Cameron crec que sols es va quedar amb el segon detall.

Si Cameron va fer Titanic no va ser tant per desig personal com per ego. Un director amant de ciència ficció de cop i volta es dedicava a explicar-nos una història d'amor sobre les classes socials, a més amb una de les tragèdies més grans de la humanitat com a teló de fins. Imagineu si se li veia el llautó que abans d'entrar la sala ja sabies com a acabava el film. Va tenir tot el reconeixement possible (amb una pel·lícula de sci-fi això no hagués succeït) i amés era estimat per certa part de la gent que li havia donat l'esquena fins ara.

Aquesta setmana ja hem pogut veure el seu primer trailer, i que voleu que us digui...un Lawrence d'Arabia amb extraterrestres visualment increïble (en el pitjor sentit possible). O tornarà a ser el rei del món o serà una anècdota més a l'any de Transformers 2.

A L'ESTIL TARANTINO

Recentment Quentin Tarantino ha fet una llista de les 10 millors pel·licules, estrenades a partir del 92 fins ara. Jo he preferit fer-ho a partir del 2000 fins l'actualitat. És un repàs ràpid i incomplet, però serveix per fer-vos una idea dels meus gustos. No hi ha cap mena d'ordre, aviso!









Requiem por un sueño (dura i dificil de veure, però genial)
Los rios del color purpura (una petita joia amb menys reconeguda del que es mereix)
Jovenes prodigiosos (continguda i entrenyable)
El protegido (millor que el Sexto Sentido, ho té tot)
El dilema (una peli sense armes de Michael Mann?doncs si, brutal Crowe)
Kill bill (el millor mix de Tarantino)
Little mis sunshine (simpàtica però molt dura en el fons)
Lost intranslation (tots tenim dies que ens sentim així)
Iron man (el blockbuster perfecte)
Zodiac (un assaig amb majúscules sobre la obsessiÓ9
Borat (una crítica intel·ligent)
Juno (un conte a la vida real)
Life aquatic (la màgia de la vida)

PLEGO

Quantes vegades he decidit començar de zero? Diria que ben poques, tot i que ho he fet sovint: ja sigui distanciant-me de la gent que em rodeja, canviant de feina o de vivenda. Aquest cop he pres la decisió plenament conscient.

Després de viure dos mesos, quasi tres, de mil i un maldecaps de tot tipus, tot i que disfrutant com mai a la meva vida, he vist que ja no tinc edat per tot això. He madurat, un xic més, de cop i la meva vida m'ho està demostrant dia a dia. En aquest dies he viscut saltant de llit en llit, coneixent gent nova, xerrant fins altes hores de la matinada i creant sense control. He vist formes de pensar i viure molt diferents a mi i en cap cas m'han convençut, però si m'he adonat de com es viu de bé si un és hipòcrita i viu la seva vida enganyat, venent el seus valors o honor al millor postor. Són gent feliç, simplement per no pensar.

Jo ja porto uns cinc anys buscant ser un professional en aquest món d'artistes, i no ha sorgit fruit. Cert que he aconseguit coses de les quals em sento molt orgullós (el càsting a Buenafuente, el premi de Petit Msteri, les entrevistes per El Forat, els carnavals d'Olot...) però no he arribat allà on desitjo i crec no arribar-hi mai.

Ha coincidit en aquests mesos que tot al que estava lligat s'ha acabat. He acabat El Forat, el curt d'Amor Zombie, el magazine de TcGirona TÉ DE TOT, Le Petit Caruso i la temporada d'el Ningú no és perfecte. Crec que és hora de deixar-ho. He donat tot el que he pogut durant aquest temps i no he vist la meva feina recompensada, ni cap suport incondicional al costat que em faci mirar endavant amb esperança.

No és que no confii en mi, sé que tinc algunes dots però també que tinc un caràcter difícil. Sóc estricte i controlador fins extrems inimaginables en tot el que creo. Quan em deixo anar no tinc amics i busco el màxim compromís amb amb ka gent que tinc al costat. Però no sempre ho he trobat, i el meu mal geni ha explotat.

És moment de desistir, d'aparcar les aspiracions i acceptar la realitat abans de que em salti al damunt quan ja no tingui edat per mirar cap a un altre costat.

No abandono el cinema, ni molt menys, és una part fonamental de la meva vida. Tampoc deixaré d'informar-me sobre televisió, literatura, música i demés. Simplement no penso crear. Tindré una feina, uns pocs amb qui fer cafès i un gat. No seré feliç potser,però si serà més fàcil tot plegat.