QUANTUM OF SOLACE

El segon Bond de l’etapa Daniel Craig i amb Marc Foster de director.



Sóc gran admirador de James Bond, m’encanta, però tot i això aclareixo que Casino Royal em va agradar, però no als nivells que molts van proclamar als quatre vents. Era un bon film, ben realitzat i correcte en tots els aspectes (lloable en aquest panorama actual) i prou.

Però aquesta continuació directe m’ha deixat fred. I era d’esperar, la teoria de “una de cal y una de arena” de la saga Bond es fa evident de nou.

Tothom diu que el nou Bond segueix les passes marcades pel seu cosí americà, Bourne, tot i que no hi estic d’acord. Això si, l’excès d’acció és molt pesat. I si afegim la falta d’argument, escrit en un kleenex correcuita, es fa força insuportable.Craig correcte,i la tal Olga no em motiva. Dolent justet i amb accent, per donar-li un matís.

En cap cas és un film dolent, és un entreteniment sense aspirar a gaure més.Molt professional però sense anima, i crec que la vaga de guionistes en té part de culpa.

Esperem que el nou Bond la superi. I pels que puguin pensar que sóc de la crosta, i que miro més endarrera que cap endavant en la saga, s’equivoquen. Vull nous aire (què tal un Mathew Vaughn, Guy Ritchie o Danny Boyle a la direcció?), però respectant les regles per reformular-les.

NOTA: 7

DÉJAME ENTRAR

Considerada la millor pel•lícula de terror, o gènere, de l’any passat i amb crítiques immillorables, així se’m presentava el film Déjame entrar.



El film suec està basat en una novel•la de John Ajvide Lindqvist, el nou rei de la literatura de terror, i amb Tomas Alfredson com a director.

Des de el primer moment sabem la procedència del film al ser contada amb tota la calma possible. A pla per minut, o més, de mitjana, ens presenta la història d’amor entre un nen, víctima del bullyng, i una nena vampiressa. Una història simple i que opta pel camí de la poesia visual, que fa encara més impactants les seqüències més espectaculars.

L’aposta és arriscada, però se’n surt amb èxit. Realment fa temps que no trobem en els circuits comercials un film tant sobri, correcte amb l’afegit del seu gènere fantàstic. I és d’agrair.

Però no és un obra mestra perfecte, ni Kubrick ho va aconseguir, i hi ha algunes faltes en el guió: el “pare” d’Eli és realment el seu pare? Com ha aconseguit amagar tant de temps el seu secret si és un inepte destraler? I unes quantes més.

Però això no li treu el mèrit i n’estic segur que es tracta del millor que podrem veure aquest any en pantalla.

NOTA: 8'5

2 PELIS, UNA SETMANA

En realitat n'he vist més, però les importants, o estrenes són dues.Vet aquí:

SEÑALES DEL FUTURO



Alex Proyas torna, desprès del taquillazo de Yo,robot, aquest cop amb Nicolas Cage i no Will Smith. Realment la premisa és d'allò més interessant, un missatge escrit fa 50 anys té adivina tots els desastres importants fins al dia d'avui. A partir d'aquí ens trobem amb l'impotencia per aturar els fets i un personatges realment extranys seguint els seus pasos. Fins aquest punt tot és força correcte, amb moments brillants (al metro o les escenes més tirant al terror), però la resolució és pessima. La manera d'acabar s'ha convertit en el final xorras més de moda actualment a Hollywood,com quan al cole acabavem les redaccions amb un "...i al final tot era un somni".Una llàstima, podria haver estat un dels millors films de ciència ficció de la decada.

NOTA: 7 (llàstima el final)

DRAGON BALL EVOLUTION



Aquí és on discrepo de tothom ( i potser com a forma de vida). Tots coneixem l'anime i molts volien una adaptació a la gran pantalla, ara que la tenen es queixen. El primer que s'ha de fer en veure el film es distanciar-se de l'obra original i mirar-la com un film més. Si aconseguim, això, que no és fàcil,ho sé, ens trobem davant d'un film de serie B de gran pressupost, amb fantasia, humor i acció. Si us hagués dit de veure un film de:serie B de gran pressupost, amb fantasia, humor i acció, però sense dirvos el títol ja haurieu pagat l'entrada encantats.No és una obra mestra, però entreté.

NOTA: 5'5

PELICULAS PARA NO DORMIR (PRIMERA PART)

Aquest hivern vaig estar temptat a fer-me un auto-regal. Era un pack de DVD’s, la col•lecció completa de PELICULAS PARA NO DORMIR, però l’economia no m’ho va permetre.



Per a qui no ho sàpiga de què parlo, es tracta d’un seguit de sis telefilms, que vol continuar el llegat de la mítica sèrie HISTORIAS PARA NO DORMIR, creada per Chicho Ibáñez Serrador. Aquest, amb la producció de Filmax i Telecinco, va supervisar 6 telefilms de terror amb els directors més importants del gènere d’Espanya. Així doncs hi trobem a: Alex de la Iglesia amb LA HABITACIÓN DEL NIÑO, Paco Plaza amb VUENTO DE NAVIDAD,Enrique Urbizu amb ADIVINA QUIÉN SOY,Mateo Gil amb REGRESO A MOIRA i Jaume Balagueró amb PARA ENTRAR A VIVIR i finalment el propi CHICHO amb LA CULPA.

Des de el rodatge (al 2004) fins la seva emissió a Telecinco va passar força temps, i a sobre es va mal programar sense gens de promoció; convertint-se en un fracàs d’audiències. Sols es van arribar a emetre un parell d’ells.

Ara, un temps desprès, m’he fet amb uns quants dels títols i espero poder aconseguir els demés i comentar-los. Repasso els que he vist fins ara.

CUENTO DE NAVIDAD de Paco Plaza

Segurament, i tot i faltar-me uns quants per veure, és el millor de tots els telefilms.




La història es centra en un grup de nens a finals dels vuitanta. Aquests descobreixen una famosa criminal atrapada enmig del bosc. A canvi dels diners que ha robat li ofereixen deixar-la escapar, però això lis causarà no pocs maldecaps.

Molt deutora d’ELS GOONIES, és un crit sentimental a la infància del director. Sense ser una historia summament original, aconsegueix tornar-nos a aquella època i recuperar la visió d’un infant. La direcció es sòbria però efectiva, l’interés no decau en cap moment i les interpretacions dels menuts són molt més que acceptables. En poques paraules, un divertiment nostàlgic en tota regla i molt recomanable.

A destacar: el film al qual són addictes els protagonistes, una pel•lícula de sèrie B i VHS protagonitzada per Loquillo i Elsa Pataky.

Nota: 8

LA HABITACIÓN DEL NIÑO de Alex De La Iglesia

Telefilm modest però entretingut, sense gaire més.



Una parella s’ha instal•lat, junt amb el seu recent nascut, a una casa antiga enmig d’uns dels barris més distingits. Aviat descobreixen que no estan sols.

Sóc fan de Alex De La Iglesia, però no tant pels seus grans èxits com LA COMUNIDAD o EL DIA DE LA BESTIA, si no per MUERTOS DE RISA i CRIMEN FERPECTO. Aquest cop m’ha distret, però no ha acabat de fer un producte rodó.El film, que segueix l’esquema vist mil cops de nouvinguts a una casa encantada, és molt irregular: tant aviat aconsegueix crear tensió sense efectismes com cau en la reiteració d’efectes de so per sorprendre’ns. La trama deixa alguns caps per lligar, i les actuacions són correctes, poc més. Llàstima del gir dels móns paral•lels i un final massa previsible, sense ells hauria aconseguit pujar uns quants punts.

A destacar: el personatge de l’anciana, molt més prometedor del què realment hi participa. I també podem veure-hi molts cares que desprès veuríem a PLUTÓN BERBENERO.

Nota: 7

ADIVINA QUIÉN SOY d’Enrique Urbizu

Un to diferent, molt prometedor i finalment decepcionant.



Una nena, filla d’una jove viuda, viu tancada en el seu món imaginari que cuiden d’ella. Aviat una visita inesperada farà que prenguin l’iniciativa.

Molt diferent a la resta de films, amb una direcció pausada i plantejament fora de tòpics, perd gas un cop plantejat, per acabar amb un final fora de lloc i menyspreable. El millor sens dubte és l’actuació de Goya Toledo que treballant el silenci i la introspecció és capaç de transmetre molt més què el guió. A pesar de les possibilitats presumibles del seu començament, el director desvarieja fins al punt de no saber com acabar, fent-ho de manera abrupta i destralera.

A destacar: a part de Toledo, els magnífics efectes de maquillatge dels monstres.

Nota: 5’5

EL MÓN S’ACABA, I JO FELIÇ

Dues setmanes que vaig al cine, i dues vegades que disgruto de la millor (o sigui, la pitjor) sèrie B.

STREET FIGHTER: LA LEYENDA DE CUN-LI de Andrezj Bartkowiak




El director ja havia demostrat del què és capaç amb Romeo debe morir i Herida Abierta, però fins aquest film no ens demostra el seu potencial. Més preocupat en ensenyar com es parteix de manera eficient la cama al contrincant que en dirigir els actors, el director ens porta el segon film amb (amb persones) del mític Street Fighter. Aquest cop no ens acompanya Van Damme, ho fa Kristin Kreuk en el paper de Chun-li, la protagonista absoluta de la història. A l’ex protagonista d’Smallville li segresten el pare i al cap dels anys es decideix a alliberar-lo, i poc més. La trama, mil vegades vista, segueix l’esquema de Kill Bill, per exemple, i la influència de El caballero oscuro (ara totes les reinterpretacions de sagues opten per donar-li realisme al que no en té) conté tots els tòpics que fan agradable aquest tipus de subproductes: bufes a tort i a dret, dones amb escot, exotisme barat i personatges planers. Així, que tenim a destacar? Doncs el paper de Chris Klein (d’American Pie) i les escenes d’acció, bastant ben dirigides (fet que hem d’agrair al director de la segona unitat).

Reflexió: fer dues flexions.

Nota: 5

FAST & FURIOUS: AÚN MÁS RÁPIDO (A TODO GAS 4) de Justin Lin



No sóc admirador de la saga, però admeto haver anat al cine a veure tots els films al cinema, i crec què és l’única saga en què ho he fet.Trist? Segurament.

Desprès de l’agredolç tercer film (no sols per estar ambientat a Tokio, també per la mancança de cares del primer film) ens retrobem de nou amb tots els actors del primer film, però amb el director del tercer. Es tanca el cercle. En cap moment ens intenten enganyar i hi trobem tot el què esperàvem, menys una sorpresa que involucra la mort d’un membre de la monarquia espanyola. Destaco la primera escena, realment espectacular però que ja havíem disfrutat en un avanç. Si la resta del film hagués seguit l’estil d’aquest primer tall ens trobaríem de ple dins la millor pel•lícula ,en anys, d’acció, però malauradament no és així. Els participants d’aquesta entrega es creuen realment icones d’una generació i intenten dotar de realisme al que hauria de ser un disbarat de proporcions aberrants. Personatges que ploren, estan tristos o es lamenten estan molt bé en altres generes, però nosaltres simplement busquem moviment i venjança en aquesta saga Els girs argumentals estan al subconscient de qualsevol fan de la sèrie B i els segueixen de pe a pa, però s’obliden de cuidar els detalls: banda sonora insípida i poca dona en bikini, es troben a faltar.

Així doncs, segurament, s’acaba la saga amb un bon final, però que podria haver acabat molt més alt

Nota: 6’5

CINEMA DE TERROR ( DE NOU)

Actualment, com sempre, es crítica molt el cinema, especialment el de gènere. Aquest tipus de films de per si ja són valorats negativament per part de públic i crítica, el seu abús d’infografía, efectes sonors i sagues amb seqüeles directes a l’àmbit domèstic l’han devaluat. Però no caiguem en el tòpic, encara existeixen grans films d’aquest tipus, que a més, és un dels més complicats, la franja que separa l’espant de l’humor involuntari és molt fina. Vet aquí uns quants films recents i de qualitat:



HALLOWEEN de Rob Zombie

Un èxit respectable en recaptació però menys preada pels crítics per tractar-se d’un remake del clàssic de John Carpenter. Abans de comentar-la vull deixar clar el meu absolut respecte cap a Carpenter, del qual me’n considero fan, amb això clar començo. El film és molt més que un remake,és un film amb personalitat pròpia, deutora de la original, però amb entitat pròpia. Zombie ens havia deixat molt clar amb La casa de los 1.000 cadaveres i Renegados del diablo ser un fan absolut del gènere de terror, i que, tot i ser un novell darrera la càmera, sap molt bé el què es fa. La història és la mateixa, però ens explica el passat del jove Myers com una víctima de la societat red nerd. Aquí Rob demostra el seu talent, potser la part més prescindible de l’argument (en un film de terror convencional) adquireix un importància vital per entendre el personatge i la seva conversió en un psycho-killer. Unes males actuacions, direcció o guió haurien convertit aquest tall en un simple telefilm de sobretaula, però Zombie aconsegueix dotar-lo de credibilitat, deixant-nos clar que abans de ser el botxí va ser la víctima. La segona part, situada a l’actualitat, amb la fuga e Myers i la seva importància, ocupa la segona part del film i tot i estar mil vegades conté una segona lectura, degut al coneixement del seu passat, que el fa molt més profund. Obra mestra.

SCREAM de Wes Craven

Craven, devorat pel seu propi fill, anomenat Freddy, vivia les seves hores baixes. Tothom suposava que seria recordat per aquesta saga plena de malsons, però pel seu camí es va creuar el senyor Kevin Williamson, el guionista de la sèrie televisiva Dawson Crece. El guió del jove guionista va decidir dotar als protagonistes del film de postmodernitat. Ara les víctimes de l’slasher sabien el què no havien de fer: practicar sexe, contestar al telèfon i un llarg etcètera de topics, per evitar caure víctimes del foll de torn. Aquest estudiants d’institut es coneixen tots els films de terror i vivien amb emoció ser protagonistes d’una situació semblant. La majoria dels actors desconeguts, una direcció genial de Craven (destacar l’escena inicial amb Drew Barrymore) i el guió ja esmentat, la convertí enseguida en un clàssic del gènere tot i descobrir-ne tots els seus secrets.


REC de Jaume Balagueró i Paco Plaza

A Espanya no es poden fer films de terror diuen, o això ens pensàvem, fins fa poc. Balagueró, desenganyat de l’aventura americana,i el seu amic Plaza, sempre a l’ombra de l’altre i amb una carrera que mai engega, van unir esforços per crear un film de zombies amb un envoltori diferent. Per donar-li realisme una reportera segueix en viu un torn de nit dels bombers, gravant el seu càmera tot el què succeeix. Una trucada dóna l’alerta des de el mig de la Rambla de Barcelona, al arribar es troben amb una comunitat infectada per un estrany virus que els converteix en zombies. Un argument, que en fred, pot semblar absurd, però el punt de vista de documental televisiu t’introdueix dins la història compartint el sofriment dels supervivents. Aquí és demostra el talents del duet, són conscients de la falsedat que suposen les cares conegudes al repartiment i la direcció habitual, prescindint dels dos elements ens fa descobrir una nova visió del gènere.

THE RING de Hideo Nakata

Semblava que ho havíem vist tot quan van aparèixer ells, els asiàtics. Aquest va ser el film pioner d’un moda que va devorar la cartellera durant quasi una dècada. Tot i un argument més que simple, una cinta de vídeo que al visionar-la et morts, la seva estètica pàl•lida, narrativa tranquil•la i folklore va atrapar a mig món. Els fantasmes són nenes amb camisó i faltes d’un bon tallat de cabell, i no ho sabíem! El terror psicològic predomina mig film per mostrar-nos al final l’esperit d’una materialitat truculent. Pocs efectes d’àudio i infografía, ens va aconseguir sorprendre, i recordem que la mare del sentiment del terror és la desconeixença.