James Cameron és un senyor el qual em treu de polleguera, em recorda al paper de Jason Schwartz a Academia Rushmore de Wes Anderson: Cameron és el llest de la classe, prepotent i brillant en tot el què fa, tothom l'admira, però ningú l'estima.
Aquest americà barbut es podria retirar tranquil·lament desprès d'haver guanyat 11 Oscar's per Titanic i haver fet una butxaca més gran que la de Doraimon, però enlloc d'aixó s'ha pres un petit descans de més de 10 anys i ha tornat amb ganes de revolucionar el cinema, segons ha expressat ell mateix.
Durant un any ha concedit entrevistes per promocionar el seu nou film, Avatar, i el què més m'ha cridat l'atenció ha estat el tema a tractar. No tant el film en si mateix com la tecnologia que s'ha tret de la màniga per fer-la. Ha creat noves càmeres, nous programes d'animació i ha treballat en el primers decorats completament virtuals de la història. No ha dubtat en explicar-nos fil per randa tots els sistemes utilitzats i els seus perques. Peró, i la història?
El cinema és entreteniment, més profund o més lleuger, però necessita Peró necessita un fil argumental per atrapar-nos i fer-nos sentir alguna cosa. George Lucas ho sabia, a l'antiga trilogia d'Star Wars a cada pel·lícula passava alguna cosa, sempre i de forma gens forçada, i a més et deixava amb la boca oberta amb els seu imaginari visualitzat. Cameron crec que sols es va quedar amb el segon detall.
Si Cameron va fer Titanic no va ser tant per desig personal com per ego. Un director amant de ciència ficció de cop i volta es dedicava a explicar-nos una història d'amor sobre les classes socials, a més amb una de les tragèdies més grans de la humanitat com a teló de fins. Imagineu si se li veia el llautó que abans d'entrar la sala ja sabies com a acabava el film. Va tenir tot el reconeixement possible (amb una pel·lícula de sci-fi això no hagués succeït) i amés era estimat per certa part de la gent que li havia donat l'esquena fins ara.
Aquesta setmana ja hem pogut veure el seu primer trailer, i que voleu que us digui...un Lawrence d'Arabia amb extraterrestres visualment increïble (en el pitjor sentit possible). O tornarà a ser el rei del món o serà una anècdota més a l'any de Transformers 2.
sábado, 22 de agosto de 2009
martes, 18 de agosto de 2009
A L'ESTIL TARANTINO
Recentment Quentin Tarantino ha fet una llista de les 10 millors pel·licules, estrenades a partir del 92 fins ara. Jo he preferit fer-ho a partir del 2000 fins l'actualitat. És un repàs ràpid i incomplet, però serveix per fer-vos una idea dels meus gustos. No hi ha cap mena d'ordre, aviso!
Requiem por un sueño (dura i dificil de veure, però genial)
Los rios del color purpura (una petita joia amb menys reconeguda del que es mereix)
Jovenes prodigiosos (continguda i entrenyable)
El protegido (millor que el Sexto Sentido, ho té tot)
El dilema (una peli sense armes de Michael Mann?doncs si, brutal Crowe)
Kill bill (el millor mix de Tarantino)
Little mis sunshine (simpàtica però molt dura en el fons)
Lost intranslation (tots tenim dies que ens sentim així)
Iron man (el blockbuster perfecte)
Zodiac (un assaig amb majúscules sobre la obsessiÓ9
Borat (una crítica intel·ligent)
Juno (un conte a la vida real)
Life aquatic (la màgia de la vida)
domingo, 16 de agosto de 2009
PLEGO
Quantes vegades he decidit començar de zero? Diria que ben poques, tot i que ho he fet sovint: ja sigui distanciant-me de la gent que em rodeja, canviant de feina o de vivenda. Aquest cop he pres la decisió plenament conscient.
Després de viure dos mesos, quasi tres, de mil i un maldecaps de tot tipus, tot i que disfrutant com mai a la meva vida, he vist que ja no tinc edat per tot això. He madurat, un xic més, de cop i la meva vida m'ho està demostrant dia a dia. En aquest dies he viscut saltant de llit en llit, coneixent gent nova, xerrant fins altes hores de la matinada i creant sense control. He vist formes de pensar i viure molt diferents a mi i en cap cas m'han convençut, però si m'he adonat de com es viu de bé si un és hipòcrita i viu la seva vida enganyat, venent el seus valors o honor al millor postor. Són gent feliç, simplement per no pensar.
Jo ja porto uns cinc anys buscant ser un professional en aquest món d'artistes, i no ha sorgit fruit. Cert que he aconseguit coses de les quals em sento molt orgullós (el càsting a Buenafuente, el premi de Petit Msteri, les entrevistes per El Forat, els carnavals d'Olot...) però no he arribat allà on desitjo i crec no arribar-hi mai.
Ha coincidit en aquests mesos que tot al que estava lligat s'ha acabat. He acabat El Forat, el curt d'Amor Zombie, el magazine de TcGirona TÉ DE TOT, Le Petit Caruso i la temporada d'el Ningú no és perfecte. Crec que és hora de deixar-ho. He donat tot el que he pogut durant aquest temps i no he vist la meva feina recompensada, ni cap suport incondicional al costat que em faci mirar endavant amb esperança.
No és que no confii en mi, sé que tinc algunes dots però també que tinc un caràcter difícil. Sóc estricte i controlador fins extrems inimaginables en tot el que creo. Quan em deixo anar no tinc amics i busco el màxim compromís amb amb ka gent que tinc al costat. Però no sempre ho he trobat, i el meu mal geni ha explotat.
És moment de desistir, d'aparcar les aspiracions i acceptar la realitat abans de que em salti al damunt quan ja no tingui edat per mirar cap a un altre costat.
No abandono el cinema, ni molt menys, és una part fonamental de la meva vida. Tampoc deixaré d'informar-me sobre televisió, literatura, música i demés. Simplement no penso crear. Tindré una feina, uns pocs amb qui fer cafès i un gat. No seré feliç potser,però si serà més fàcil tot plegat.
domingo, 26 de julio de 2009
BRUNO
Sacha Baron Coen torna amb el seu tercer i últim personatge creat fa quasi una dècada pel seu THE ALI G SHOW. Molta gent el considera un provocador, però Coen no sols és això, és un provocador amb arguments i sols ho fa per treure conclusions. Amb Borat va aconseguir una de les millors comèdies de la història (ho dic sense pensar-m'ho dos cops), era un fals documental que no sols ens feia riure amb la hipocresia i mirada tancada dels americans, a més els culpables d'aquesta visió no era Coen, ell sol era el resort, si no els mateixos amercians.
Ara, amb Bruno intenta repetir la formula tot i que amb diferències. Hi ha moltes més situacions preparades, un guió més ferri però tot i això aconsegueix instants brutals: la reunió de singles o el càsting per bebe's són clars exemples. Bruno, reporter de moda austríac i obertament sexual, és un personatge molt més incomode que Borat. Mentre Borat era un personatge completament innocent (tot i que amb unes creences censurables) Bruno és completament depravat i ell mateix ho sap. Vet aquí on potser falla un xic el film. No és el mateix deixar caure unes gotes d'oli al terra per descuit que tirar-hi la botella entera, tot i que la trompada de la víctima sigui la mateixa.
Un film que val la pena veure, no ho dubteu a part de ser curts de mires o amb prejudicis, i que potser us farà repensar alguns temes. No és Borat, però tampoc una comèdia esbojarrada sense cervell. Ara ve quan Sacha tindrà que explicar-nos el seu nou film i veure cap a on apuntarà la seva carrera.
domingo, 19 de julio de 2009
Harry Potter and the Half-Blood Prince
Sisena entrega del nen, ja no tant, mag i un blockbuster quasi assegurat, en el millor dels sentits. Si aquest estiu hi ha dos films comercials impecables són aquest i Star Trek.
2009
UK
DIRECTOR:David Yates
GUIÓ:Steve Kloves (Novela: J.K. Rowling)
MÚSICA:Nicholas Hooper
REPARTIMENT:Daniel Radcliffe, Emma Watson, Rupert Grint, Jim Broadbent, Tom Felton, Michael Gambon, Alan Rickman, Robbie Coltrane i Helena Bonham Carter
J.K.Rowling és la màxima responsable, tot i que segurament la llegenda és exagerada, aquesta dona que va sortir de les portes de la pobresa no es va deixar embaucar per un feix de bitllets. Spielberg es volia fer amb els drets cinematogràfics, però tenint el control absolut i ambientant la història a EEUU. Però l'escriptora si negà a més de demanar un control absolut damunt els films. I gràcies a Déu!
Si per una cosa destaca aquesta entrega, buida en quan a trama, es pel seu saber fer anglès. Les relacions amoroses dels protagonistes prenen el timó de l'obra i resulta ser un gran encert. L'edat del pavo queda retratada amb diàlegs brillants, genials!, i actuacions amb una flema impecable, i que consti que parlem de nois de 16,17 o 18 anys.
A més el director sap donar el ritme adequat, pinzellades obscures i la justa ironia per convertir una peli de dues hores i mitja en un entreteniment absolut del primer a l'últim minut.
miércoles, 8 de julio de 2009
LA ÚLTIMA CASA A LA IZQUIERDA
USA
Productora: Rogue Pictures
Director: Dennis Iliadis
Guió: Carl Ellsworth
Repartiment: Tony Goldwyn, Monica Potter, Sara Paxton, Garret Dillahunt, Rhys Coiro, Martha MacIsaac i Riki Lindhome.
L'últim film que m'ha impactat com a espectador es remonta a ja fa uns anys amb l'estrena a Sitges de REC: em va deixar intranquil, esbufegant i nerviós.Excel·lent. Aquest dimarts es va repetir la situació amb aquest film.
La història es senzilla, una noia i la seva amiga són violades i malferides per uns malparits fora de la llei. Quan aquests queden atrapats enmig d'uan tormenta demanen refugi a la casa dels pares d'una de les noies, aquests en saber que són els responsables de tals actes busquen venjança. Res més, clar i sanguinolent.
El director, amb unes actuacions molt decents, ens fa bascular entre l'emotivitat de la juventut immaculada per de cop esclatar-nos la sang a la cara sense temps a reaccionar. Coneixem l'amor dels pares cap a la filla, veïem i sofrim la seva violació i atac i esperem amb ganes que els pares ho descobreixin i fiquin fil a l'agulla, però això tarda hora i mitja en que sufrim de valent i busquem la manera de desfogar la nostra ira. Quan aquesta es produeix, sense miraments, aconseguim respirar tranquils. Es tracta del més grans dels orgasmes desprès de 90 minuts de calentar-nos l'entrecuix. Els nostres més baixos instints es buiden de sobte deixant-nos en estat catatònic, preguntant-nos com hem deixar de ser nosaltres per ser animals.
No sols disfrutareu sense pensar, també teniu actuacions bones, direcció correcta, fotografia brillant, efectes especials de gran qualitat i un guió equilibrat.
El millor film del que portem d'estiu, no recomanat als sensibles.
Productora: Rogue Pictures
Director: Dennis Iliadis
Guió: Carl Ellsworth
Repartiment: Tony Goldwyn, Monica Potter, Sara Paxton, Garret Dillahunt, Rhys Coiro, Martha MacIsaac i Riki Lindhome.
L'últim film que m'ha impactat com a espectador es remonta a ja fa uns anys amb l'estrena a Sitges de REC: em va deixar intranquil, esbufegant i nerviós.Excel·lent. Aquest dimarts es va repetir la situació amb aquest film.
La història es senzilla, una noia i la seva amiga són violades i malferides per uns malparits fora de la llei. Quan aquests queden atrapats enmig d'uan tormenta demanen refugi a la casa dels pares d'una de les noies, aquests en saber que són els responsables de tals actes busquen venjança. Res més, clar i sanguinolent.
El director, amb unes actuacions molt decents, ens fa bascular entre l'emotivitat de la juventut immaculada per de cop esclatar-nos la sang a la cara sense temps a reaccionar. Coneixem l'amor dels pares cap a la filla, veïem i sofrim la seva violació i atac i esperem amb ganes que els pares ho descobreixin i fiquin fil a l'agulla, però això tarda hora i mitja en que sufrim de valent i busquem la manera de desfogar la nostra ira. Quan aquesta es produeix, sense miraments, aconseguim respirar tranquils. Es tracta del més grans dels orgasmes desprès de 90 minuts de calentar-nos l'entrecuix. Els nostres més baixos instints es buiden de sobte deixant-nos en estat catatònic, preguntant-nos com hem deixar de ser nosaltres per ser animals.
No sols disfrutareu sense pensar, també teniu actuacions bones, direcció correcta, fotografia brillant, efectes especials de gran qualitat i un guió equilibrat.
El millor film del que portem d'estiu, no recomanat als sensibles.
sábado, 20 de junio de 2009
LES SERIES DELS 80'S
Actualemnt la gent es masturba i se li omple la boca dient el gran moment que viuen les series americanes: Perdidos, Dexter, Herois, Battlestar Galactica,Mad Men, etc...doncs us dic una cosa: són merda!Tanta profunditat, actors de cares conegudes, directors de cinema...als 80 es van fer les series més grans de la història. Capitols auto-conclusius, polis com a protagonistes i tot regat amb humor simple. Què més es pot demanar?
Faré un repàs a les series dels 80's què més em van marcar: no espereu ni El Equipo-A ni El coche fantastico.
L'ESPANTAOCELLS I LA SRA. KING(tv3)
A saber; es veu que de petit jo sempre anava amb la jaqueta mig caiguda i corrents perque el protagonista sempre hi sortia d'aquesta forma.
SIMON & SIMON(tv3)
A saber;el punteig de la guitarra no m'he l'he pogut treure del cap en tots aquests anys. I per cert, el meu somni és que em faci un petó una orca.
CAGNEY & LACEY(tv3)
A saber; crec que el meu respecte cap a les dones va apareixer per culpa d'aquesta sèrie, dones poliícia super dures i a sobre amb sentiments! Impresionant!
JAKE Y EL GORDO (tv1)
A saber; recordava la sèrie, però res més, la gràcia era veure com el guapo feia tota la feina i el Gordo es limitava a treure consluions i endur-se el merit. D'aquí que jo sigui tant vago!
Faré un repàs a les series dels 80's què més em van marcar: no espereu ni El Equipo-A ni El coche fantastico.
L'ESPANTAOCELLS I LA SRA. KING(tv3)
A saber; es veu que de petit jo sempre anava amb la jaqueta mig caiguda i corrents perque el protagonista sempre hi sortia d'aquesta forma.
SIMON & SIMON(tv3)
A saber;el punteig de la guitarra no m'he l'he pogut treure del cap en tots aquests anys. I per cert, el meu somni és que em faci un petó una orca.
CAGNEY & LACEY(tv3)
A saber; crec que el meu respecte cap a les dones va apareixer per culpa d'aquesta sèrie, dones poliícia super dures i a sobre amb sentiments! Impresionant!
JAKE Y EL GORDO (tv1)
A saber; recordava la sèrie, però res més, la gràcia era veure com el guapo feia tota la feina i el Gordo es limitava a treure consluions i endur-se el merit. D'aquí que jo sigui tant vago!
¿HACEMOS UNA PORNO?
Direcció: Kevin Smith
Nacionalitat: EUA · 2008
Títol original: Zack and Miri make a porno
Actors: Seth Rogen, Elizabeth Banks, Traci Lords, Jason Mewes, Ricky Mabe, Craig Robinson, Katie Morgan, Jeff Anderson.
Dos companys de pis estan ofegats pels deutes. L'única solució que troben és rodar una pel·lícula pornogràfica per aconseguir diners, això sí, pactant que la seua amistat no es perdi tot i mantenir relacions sexuals.
Tothom a qui li agradi el cinema coneix Kevin Smith, un jove de New Jersey que va vendre la seva col·lecció de còmics per rodar Clerks, un film en blanc i negre que tractava sobre els maldecaps sobre un grup de joves i la seva visió sarcàstica i barroera de la vida. El llarg va tenir un èxi impressionant, sobretot a Cannes, i el va conevertir en un emblema del cinema independent dels 90's.
Desprès de completar la seva trilogía sobre New Jersey (amb l'irregular Mallrats i la brillant Persiguiendo a Amy), va reflexionar sobre el cristianisme a Dogma, va donar un gran final als seus dos secundaris de luxe a Jay y Silent Bob contraatacan i va punxar clamorosament al edulcorar-se amb La chica de Jersey. Llavors es va adonar que havia de continuar explicant-nos el camí cap a la maduresa ( i alhora tenir un èxit de taquilla) fent Clerks 2. Per fí tancava el crecle. I ara què?
Smith sembla haver entès que no cal ser un anarquic per fer humor i ens ho demostra amb el present film. El que podría ser una còmedia romàntica per públic "monyes" amb Meg Ryan (on és aquesta noia?) i Hugh Grant és converteix a les seves mans amb una comèdia romàntica que no fa el lleig a defacacions facials.
La història arranca de manera costumbrista i molt acertada definint-nos els dos protagonistes amb un parell de pincellades ben precises.De seguida ens cauen en gràcia en Rogen i Banks, són els veïns del costat, i ens hi sentim identificats, qui no ha tingut un amic (amiga) i ha pensat en fer un pas més. Què passaria? Tot es perdria? Això ens ho conta de manera pausada i amanida amb multitud de gags ( un xic forts pel públic més comercial).
No hi trobarem una direcció brillant, ni les millors frases de la filmografía d'Smith però ens trobem davant d'un genial film que navega entre duess aigües de la millor forma possible, llàstima del final massa encarat a la comercialitat.
El millor: Seth Rogen i el sexe d'R2D2.
El pitjor: el final precipitat i de manual.
Nota: 7'5
viernes, 19 de junio de 2009
Amics, ser diferent és divertit, i portar la contraria a tot el món. Si creus fermament en el què dius ja és orgasmic. Aquest és el cas d'avui: l'anunci d'Estrella Damm i Casal Rock són una merda.
Ara resulta que aquí Catalunya ens hem tornat un progres hippies i ens fem palles amb els paisatges. Primer gastem una una "burrada" de calers en un programa on busquem el millor paisatge de les nostres contrades. La utilitat? Cap. En tot cas enfrontar els pobles i com a tema de conversa mentre fas el cafè amb algú amb qui no saps de què parlar. I ara, no sol veïen un programa amb platges, muntanyes i llocs a pendre pel cul, també a les pauses publicitaries tenim el famòs anunci d'Estrella Damm a Formentera. Jo he tardat força en veure'l, per Internet a sobre, i les expectatives que m'havien donat van caure al pis de sota. Us explico l'anunci: un home que porta fent birres durant tot el trajecte en vaixell arriba a Formentera, una illa desconeguda per la resta de la humanitat on viu oculta una civilització de dones espectaculars que sols busquen calentar la bragueta a tot èsser amb penis, mentre, un home que es creu dona canta una cançó enfadosa que s'allarga durant totes les vacances del viatger. Ara bé, qui és el creatiu de l'anunci? Un parell d'adolescent plens de grans i amb una erecció permanent? Un home calb, amb panxa i que creu que les dones són un electrodomestic més de la llar?Deixem l'incognita a l'aire.
L'altre cosa que em repugna: Casal Rock. Els creatius van fer el següent: van anar al cine aquest hivern, van veur eel documental Young Hearts ( on gent gran canta rock i fa gires per tot EEUU), van adaptar la idea tal qual com a programa setmanal i llestos. Però còpiar no és fàcil amics. Mnetres a l'original veïem com gent avis donaven fins l'última gota de suor per aconseguir l'últim gran repte de la seva vida, veïem les perdues dels seus companys durant les gires i tots el problemes del seu dia a dia a la còpia ens trobemgent gran sense maldecaps,que canten per passar l'estona, amb un professor més suau que el pà Bimbo i un reusltat final patètic. I quan ha pagat TV3 per això? Aposto a què és el segon programa més car de la graella actual. Què aporta a la societat? Quin missatge llença a la ciutadania? Què per molt que t'esforcis tampoc aconseguiràs res d'excel·lent?
Oriol Grau ens estas decevent molt aviat.
Ara resulta que aquí Catalunya ens hem tornat un progres hippies i ens fem palles amb els paisatges. Primer gastem una una "burrada" de calers en un programa on busquem el millor paisatge de les nostres contrades. La utilitat? Cap. En tot cas enfrontar els pobles i com a tema de conversa mentre fas el cafè amb algú amb qui no saps de què parlar. I ara, no sol veïen un programa amb platges, muntanyes i llocs a pendre pel cul, també a les pauses publicitaries tenim el famòs anunci d'Estrella Damm a Formentera. Jo he tardat força en veure'l, per Internet a sobre, i les expectatives que m'havien donat van caure al pis de sota. Us explico l'anunci: un home que porta fent birres durant tot el trajecte en vaixell arriba a Formentera, una illa desconeguda per la resta de la humanitat on viu oculta una civilització de dones espectaculars que sols busquen calentar la bragueta a tot èsser amb penis, mentre, un home que es creu dona canta una cançó enfadosa que s'allarga durant totes les vacances del viatger. Ara bé, qui és el creatiu de l'anunci? Un parell d'adolescent plens de grans i amb una erecció permanent? Un home calb, amb panxa i que creu que les dones són un electrodomestic més de la llar?Deixem l'incognita a l'aire.
L'altre cosa que em repugna: Casal Rock. Els creatius van fer el següent: van anar al cine aquest hivern, van veur eel documental Young Hearts ( on gent gran canta rock i fa gires per tot EEUU), van adaptar la idea tal qual com a programa setmanal i llestos. Però còpiar no és fàcil amics. Mnetres a l'original veïem com gent avis donaven fins l'última gota de suor per aconseguir l'últim gran repte de la seva vida, veïem les perdues dels seus companys durant les gires i tots el problemes del seu dia a dia a la còpia ens trobemgent gran sense maldecaps,que canten per passar l'estona, amb un professor més suau que el pà Bimbo i un reusltat final patètic. I quan ha pagat TV3 per això? Aposto a què és el segon programa més car de la graella actual. Què aporta a la societat? Quin missatge llença a la ciutadania? Què per molt que t'esforcis tampoc aconseguiràs res d'excel·lent?
Oriol Grau ens estas decevent molt aviat.
martes, 16 de junio de 2009
FUGA DE CEREBROS
Començava a tenir-ne els ous plens. Tothom feia la mateixa valoració: FUGA DE CEREBROS està bé, es una "americanada" a l'espanyola. Això per mi significa:
"...està bé..."-film correcte, que no sobresurt en res especial, però que compleix.
"...americanada..."-bons secundaris, humor escatologic i amb la que rius sense voler.
Doncs senyors, em va arribar la oportunitat de veure-la i lis asseguro que els comentaris anaven més que desorientats, fets amb el cul.
Admeto que AMERICAN PIE, ROAD TRIP o DOS COLGADOS MUY FUMADOS no són obres mestres, però em gunayen el cor amb el seu humor simple i actors novells però entregats. FUGA DE CEREBROS no.
I no ho entenc...
Anem a repassar els pecats d'aquest film espanyol, el de més recaptació en el que va d'any:
-Mario Casas, si a SMS, la sèrie, cumplia aquí es dedica a no vocalitzar ( per això és un film espanyol) i a fer mig somriures. Carisma nul.
-Els amics del protagonista, són tants que la trama es despista cada dos per tres en gags innecesaris. A més els personatges, tots amb defectes, no aconsegueixen cap contrapunt vers els protagonista.Així doncs, quina és la seva utilitat? Crec que amb un sol amic del protagonista s'hauria aconseguit alleujar el metratge i s'hauria pogut desarrollar molt més el personatge.
-El guió, vol tocar tantes tecles que es perd. És una comèdia, però amb uns moments reflexius que cansen i tampoc aporten res als personatges. Què caracteritza al protagonista? I a la noia? D'on surt la relació entre el grup d'amics? A més, els gags no troben mai el seu climax, i sembla que tampoc li preocupen.
-La direcció, a càrrec d'un dels realitzadors habituals d'AÍDA i SIETE VIDAS, on a pessar de la qualitat aconsegueixen bons resultats en el seu públic concret. Aquí s'oblida del més important, el gag per damunt del personatge. El gag ha d'explotar i desprès avançar. Aquí avança gràcies als personatges plans, però no a través del seus actes desafortunats. AQUÍ ÉS ON HI HA LA COMÈDIA.
-"MINUTOS MUSICALES", cada deu minuts, rellotge en mà, ens trobem una seqüencia ,a l'estil de les sèries americanes de principis de segle, amb música i actes en paral·lel. Estic d'acord en què vendre la BSO és important, però si s'introduissin de forma natural i fossin bones la gent la compraria.
En definitiva. Mal film, que amb unes quantes reescritures i oblidant les ganes de contentar a tothom hauria estat un film correcte. Llàstima que ni copiant el que tothom crítica de simple aquí puguin fer un film correcte. A vegades el més simple és el més complicat, vet aquí la grandessa de Woody Allen.
martes, 9 de junio de 2009
LA FELICITAT, ÉS NECESSARIA?
No sé si és una virtut, o un defecte, però m'agrada pensar. Em passo el dia pensant-ho tot, li busco una explicació al què passa i em passa, i fins que no li trobo resposta no descanso. Crec que prefereixo barrinar abans que fer esport, ballar o fins i tot el sexe, a banda d'alguna vegada que no sé com se'm gira tot i vaig calent, però sol passar poc això.
És així com porto unes hores preguntant-me fins quin punt és necessari ser feliç. La resposta més ràpida és: molt. Però ja he dit que m'agrada pensar i crec que la felicitat no és gens bona. Quan estem feliços no busquem més enllà, ens conformem a disfrutar aquell breu moment sabent que costarà que es repeteixi.
He llegit unes quantes biografies, sobretot de directors de cine, i sempre ha coincidit que els seus millors films sempre es creen quan l'autor pateix, és llavors quan plasma tot el que sent. Quant el creador està content simplement fa, sense pensar ni raonar res. Kevin Smith, Hitchcock o Tarantino serien els primers exemples que em venen al cap.
Això m'ha donat un tema, la felicitat és com un destí quan vas de viatge, però el millor sempre és el viatge: superar tot els problemes amb èxit. El destí sols serveix d'excusa per viure mil aventures i emocions, un cop hi ets ja no té gràcia.
En unes hores he passat d'estar content a trist i m'estic recreant més en aquests moments de canvies que no en la meva tristor, que és un estat emocional més. Tot el que tinc a mig escriure agafa un nou caire, buscant-li profunditat a cada pas, buscant-li explicació a tot, el seu sentit. Això realment em motiva, no el meu estat.
No li busco cap conclusió definitiva, en tot cas sols vull deixar ben clar, que si fóssim sempre feliços acabaríem en desgràcia, el divertit són els motius pel canvi, no el canvi.
És així com porto unes hores preguntant-me fins quin punt és necessari ser feliç. La resposta més ràpida és: molt. Però ja he dit que m'agrada pensar i crec que la felicitat no és gens bona. Quan estem feliços no busquem més enllà, ens conformem a disfrutar aquell breu moment sabent que costarà que es repeteixi.
He llegit unes quantes biografies, sobretot de directors de cine, i sempre ha coincidit que els seus millors films sempre es creen quan l'autor pateix, és llavors quan plasma tot el que sent. Quant el creador està content simplement fa, sense pensar ni raonar res. Kevin Smith, Hitchcock o Tarantino serien els primers exemples que em venen al cap.
Això m'ha donat un tema, la felicitat és com un destí quan vas de viatge, però el millor sempre és el viatge: superar tot els problemes amb èxit. El destí sols serveix d'excusa per viure mil aventures i emocions, un cop hi ets ja no té gràcia.
En unes hores he passat d'estar content a trist i m'estic recreant més en aquests moments de canvies que no en la meva tristor, que és un estat emocional més. Tot el que tinc a mig escriure agafa un nou caire, buscant-li profunditat a cada pas, buscant-li explicació a tot, el seu sentit. Això realment em motiva, no el meu estat.
No li busco cap conclusió definitiva, en tot cas sols vull deixar ben clar, que si fóssim sempre feliços acabaríem en desgràcia, el divertit són els motius pel canvi, no el canvi.
lunes, 8 de junio de 2009
TERMINATOR SALVATION
Vista.
Primer de tot, un consell, a l'hora de veure el film no penseu en James Cameron, tot i que un parell d'homenatges dirctes us hi faran pensar.
El film és més que correcte sens dubte. Gràcies a què? Al seu director. McG, fart de l'etiqueta de ser el director de les dues entregues de LOS ANGELES DE CHARLIE, ens ofereix dos plans seqüencia brillants. A més, intenta donar un xic de suc a la història i no fer un blockbuster sens més, tot i que li és impossible mantenir el nivell tot el film. Debia acceptar el projecte amb tota la ilusió del món, però els productors, veient la febre TRANSFORMERS li obliguen a incloure robots a dojo i com més grans millors, convertint-se en un estorb per la narració. Però on McG ha ensenyat els seus testicles de "macho" ha estat en donar la importància i el pes del film a un secundari de luxe, Sam Worthington. Bale no çes més que un senyor amb aurea de mesies, John Connor, però tant sols és un acompanyament del personatge de Marcus Wright. Tot i que la sorpressa de Marcus es descobreix a l'instant, aquest fa avançar la narració en tot moment sense dubtar un instant. Aquest actor que sortirà a AVATAR de James Cameron i remake de FURIA DE TITANES promet tenir un futur brillant. Pel demés, gran sorpresa, i m'ha deixat amb el cul torcit per la seva qualitat, el cameo inforgràfic d'Arnie. Brutal! Les actrius aporten poc o menys, la petita muda no aporta res i Yelchin està acceptable. Bona fotografía, efectes especials ireegulars i un disseny de producció molt bo. Dues hores amb un exces d'acció, però un entreteniment correcte.
Primer de tot, un consell, a l'hora de veure el film no penseu en James Cameron, tot i que un parell d'homenatges dirctes us hi faran pensar.
El film és més que correcte sens dubte. Gràcies a què? Al seu director. McG, fart de l'etiqueta de ser el director de les dues entregues de LOS ANGELES DE CHARLIE, ens ofereix dos plans seqüencia brillants. A més, intenta donar un xic de suc a la història i no fer un blockbuster sens més, tot i que li és impossible mantenir el nivell tot el film. Debia acceptar el projecte amb tota la ilusió del món, però els productors, veient la febre TRANSFORMERS li obliguen a incloure robots a dojo i com més grans millors, convertint-se en un estorb per la narració. Però on McG ha ensenyat els seus testicles de "macho" ha estat en donar la importància i el pes del film a un secundari de luxe, Sam Worthington. Bale no çes més que un senyor amb aurea de mesies, John Connor, però tant sols és un acompanyament del personatge de Marcus Wright. Tot i que la sorpressa de Marcus es descobreix a l'instant, aquest fa avançar la narració en tot moment sense dubtar un instant. Aquest actor que sortirà a AVATAR de James Cameron i remake de FURIA DE TITANES promet tenir un futur brillant. Pel demés, gran sorpresa, i m'ha deixat amb el cul torcit per la seva qualitat, el cameo inforgràfic d'Arnie. Brutal! Les actrius aporten poc o menys, la petita muda no aporta res i Yelchin està acceptable. Bona fotografía, efectes especials ireegulars i un disseny de producció molt bo. Dues hores amb un exces d'acció, però un entreteniment correcte.
martes, 2 de junio de 2009
ELS 25 MILLORS DIRECTORS EN ACTIU
Diuen que quan algú es dedica a fer una llista amb ordre d'importància l'únic que significa és que s'aburreix. Doncs Entertainment Weekly s'aburreix i ha fet aquesta, el problema es que jo m'aburreixo encara més i la comentaré i contradiuré.
1) Steven Spielberg (“Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal”)
-Ok, no és el meu director preferit, però ha influenciat a tot el món durant decades i és capç del millor (La primera d'Indy i Atrapame si puedes); i del pitjor...la resta de la seva filmografía.
2) Peter Jackson (la trilogía de “El Señor de los Anillos”)
-I una oputa merda, cap dels seus films brillants i si està en aquesta posició és per la trilogía adaptada sense cap tipus de personalitat,correcte simplment.
3) Martin Scorsese (“Infiltrados”)
-Aquest home és l'amo, però aviso que Coppola no apareix a la llista, que tindría que muntar-se carnalment al "Celles" aquest.
4) Christopher Nolan (“El Caballero Oscuro”)
-A veure, fa pel·lícules de superheoris que són drames-gays estil peli de romans.Un quatre són el nombre de xinxetes que li haurien de clavar en els ous.
5) Steven Soderbergh (“Traffic”)
-Sindrome Woody Allen, quan es fica serio és un hipocrita que fa venir arcades, quan fa xuminades (Ocean's 11) és molt correcte.
6) Ridley Scott (“Blade Runner”)
-Director tècnicament quasi perfecte, però el seu cinema transmet tant com rot desprès de beure cervessa.
7) Quentin Tarantino (“Pulp Fiction”)
-Fins que no es mori, o morin els crítics de cinema del jurassic, no es sabra reconeixer el seu merit.
8 ) Michael Mann (”Heat”)
-El "putu" amo, a l'altura de Kubrick i ningú té nassos d'admetre-ho.
9) James Cameron (“Titanic”)
-Un altre Ridley Scott, però aquest ha fet molt en el camp de la ciència ficció i avenços tècnics, ara que ja té l'Oscar esperem que faci la primera pel·licula de veritat.
10) Ethan y Joel Coen (“No es país para viejos”)
-A veure, si necesiten ser dues persones per fer un films tant simples i passats, jo per fer-me una palla necessito l'equip femení de voley de Brasil.
11) Guillermo del Toro (“El laberinto del fauno”)
-A veure, aquest home és molt gran (i gordo), però fent dvd's, prefereixo els seus making-of que les seves pelis.
12) David Fincher (“El curioso caso de Benjamin Button”)
-Gran, molt gran, hauría d'estar entre els cinc primers.
13) Tim Burton (“Sweeney Todd, el barbero diabólico de la calle Fleet”)
-El director més sobrevalorat de la decada passada i que mica en mica està col·locant-se on li toca, junt amb els residus no reciclables.
14) Judd Apatow (“Lío embarazoso”)
-Ha dirigit tres pelis només, bones i prou, millor que produeixi i deixi treballar als col·legues.
15) Sam Raimi (la trilogía “Spider-Man”)
-Rápida i mortal és del millor que s'ha fet els últims 20 anys, el demés cinema per frikis.
16) Zack Snyder (“Watchmen”)
-Aquest nano serà dels millors de la història, no ho dubteu.
17) Darren Aronofsky (“El luchador [The wrestler]”)
-Era molt bo, era. Un under que vol ser un super-star.
18) Danny Boyle (“Slumdog millionaire”)
-Falta que sàpiga fer coses per encàrrec, a veure si utilitza les seves idees per alguna cosa de profit.
19) Clint Eastwood (“Million dollar baby”)
-No és un mestre, això que quedi clar, però entre tanta merda brilla sense voler, fer el mínim.
20) Ron Howard (“El desafío: Frost contra Nixon”)
-Ahhhhhh...M'han tirat LSD a l'aigua?
21) Ang Lee (”Tigre y Dragón”)
-Films de cowboys gays, monstres Marvel amb sentiments,...sols li falta un drama sobre el costat travesti de Hitler. Per favor!
22) Paul Thomas Anderson (“There will be blood [Pozos de ambición]”)
-Grab, però li falta trobar "la peli" que l'encumbri definitivament.
23) Paul Greengrass (“El ultimátum de Bourne”)
-Té parkinson i no ho sap, els demés es pensen que és una virtut.
24) Pedro Almodóvar (“Volver”)
-Boyero, estem amb tú.
25) Jon Favreau (“Iron Man”)
-Iron Man és un 99'3% perfecte.
I vosaltres que opineu?
1) Steven Spielberg (“Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal”)
-Ok, no és el meu director preferit, però ha influenciat a tot el món durant decades i és capç del millor (La primera d'Indy i Atrapame si puedes); i del pitjor...la resta de la seva filmografía.
2) Peter Jackson (la trilogía de “El Señor de los Anillos”)
-I una oputa merda, cap dels seus films brillants i si està en aquesta posició és per la trilogía adaptada sense cap tipus de personalitat,correcte simplment.
3) Martin Scorsese (“Infiltrados”)
-Aquest home és l'amo, però aviso que Coppola no apareix a la llista, que tindría que muntar-se carnalment al "Celles" aquest.
4) Christopher Nolan (“El Caballero Oscuro”)
-A veure, fa pel·lícules de superheoris que són drames-gays estil peli de romans.Un quatre són el nombre de xinxetes que li haurien de clavar en els ous.
5) Steven Soderbergh (“Traffic”)
-Sindrome Woody Allen, quan es fica serio és un hipocrita que fa venir arcades, quan fa xuminades (Ocean's 11) és molt correcte.
6) Ridley Scott (“Blade Runner”)
-Director tècnicament quasi perfecte, però el seu cinema transmet tant com rot desprès de beure cervessa.
7) Quentin Tarantino (“Pulp Fiction”)
-Fins que no es mori, o morin els crítics de cinema del jurassic, no es sabra reconeixer el seu merit.
8 ) Michael Mann (”Heat”)
-El "putu" amo, a l'altura de Kubrick i ningú té nassos d'admetre-ho.
9) James Cameron (“Titanic”)
-Un altre Ridley Scott, però aquest ha fet molt en el camp de la ciència ficció i avenços tècnics, ara que ja té l'Oscar esperem que faci la primera pel·licula de veritat.
10) Ethan y Joel Coen (“No es país para viejos”)
-A veure, si necesiten ser dues persones per fer un films tant simples i passats, jo per fer-me una palla necessito l'equip femení de voley de Brasil.
11) Guillermo del Toro (“El laberinto del fauno”)
-A veure, aquest home és molt gran (i gordo), però fent dvd's, prefereixo els seus making-of que les seves pelis.
12) David Fincher (“El curioso caso de Benjamin Button”)
-Gran, molt gran, hauría d'estar entre els cinc primers.
13) Tim Burton (“Sweeney Todd, el barbero diabólico de la calle Fleet”)
-El director més sobrevalorat de la decada passada i que mica en mica està col·locant-se on li toca, junt amb els residus no reciclables.
14) Judd Apatow (“Lío embarazoso”)
-Ha dirigit tres pelis només, bones i prou, millor que produeixi i deixi treballar als col·legues.
15) Sam Raimi (la trilogía “Spider-Man”)
-Rápida i mortal és del millor que s'ha fet els últims 20 anys, el demés cinema per frikis.
16) Zack Snyder (“Watchmen”)
-Aquest nano serà dels millors de la història, no ho dubteu.
17) Darren Aronofsky (“El luchador [The wrestler]”)
-Era molt bo, era. Un under que vol ser un super-star.
18) Danny Boyle (“Slumdog millionaire”)
-Falta que sàpiga fer coses per encàrrec, a veure si utilitza les seves idees per alguna cosa de profit.
19) Clint Eastwood (“Million dollar baby”)
-No és un mestre, això que quedi clar, però entre tanta merda brilla sense voler, fer el mínim.
20) Ron Howard (“El desafío: Frost contra Nixon”)
-Ahhhhhh...M'han tirat LSD a l'aigua?
21) Ang Lee (”Tigre y Dragón”)
-Films de cowboys gays, monstres Marvel amb sentiments,...sols li falta un drama sobre el costat travesti de Hitler. Per favor!
22) Paul Thomas Anderson (“There will be blood [Pozos de ambición]”)
-Grab, però li falta trobar "la peli" que l'encumbri definitivament.
23) Paul Greengrass (“El ultimátum de Bourne”)
-Té parkinson i no ho sap, els demés es pensen que és una virtut.
24) Pedro Almodóvar (“Volver”)
-Boyero, estem amb tú.
25) Jon Favreau (“Iron Man”)
-Iron Man és un 99'3% perfecte.
I vosaltres que opineu?
sábado, 16 de mayo de 2009
STAR TREK
Un xic tard, però faig el comentari del que vaig anar a veure ja fa una setmana.
Star trek, de J.J. Abrams, un reinici de la mítica sèrie televisiva, cinematografica i un dels fenomens de fans més importants de la història.
En primer lloc em trec el barret davant els senyors de Paramount per escollir a Abrams. Si hi ha un home efectiu en aquests moments a l’hora d’abordar el cinema i la televisió és ell.Misión Imposible 3, el seu salt a la direcció a pantalla gran, és un més que digne tercer capítol de la saga, superant a la segona de Woo. En el mitjà televisiu està més que contrastat el seu èxit: Alias va ser un petit trencaclosques que va enganxar a molts, Fringe és un rentat de cara a Expediente-X i que poc a poc mira més enllà i per últim, i sense més a poder comentar, Perdidos.
Abrams, va confesar no ser trekkie, és més amic del món Lucas, i se li nota de lluny. Si Star Trek era gent parlant amb tecnicismos i més estatics que la cara d’Steven Segal, ara són uns joves amb ganes de “bulla”, sexe i rebels; i el més important, són els mateixos personatges. Bravo. I si alguna cosa pot fallar, i mai és una aposta segura, són els actors i J.J. ha tingut molt bon ull. Pine i Zachary han vist moltes hores de vídeo per apropiar-se de l’anima dels seus predecessors. El secundaris disfruten tots dels seus minuts de glòria amb nota i Bana (el malvat Nero), amb poc o res tira endavant el seu personatge.
El guió en cap moment és una obra mestra, però és completament funcional (recordant-me a la produccions d’Spielberg als 80’s). i sempre intentant buscar la nostra impaciencia per veure la resolució de cada conflicto. A més, els personatges són definits perfectament amb poques frases, guanyant-se la simpatía nostre quasi sense voler.Del truc que es treu de la maniga Abrams, amb el viatge temporal i trobada amb un Spock del futur, és el més discutible, però no desentona amb excès.Potser el més fallit seria el seu dolent, el seu leit-motiv és tant humà que fins i tot li agafes llastima, però amb algú es tenien que enfrontar,no?
Ara bé el millor i més destacable sens dubte: l’apartat tècnic. Fa anys que no ens trobem una fotogràfia, producció, fx’s i banda sonora (es mereix l’Oscar) en un film de ciencia ficció tant bons. Si els actors siguessin substituits per playmobils, ens importaría poc, només disfrutar de tot el que ens envolta ens entretindria de sobres.
I ja per anar acabant. Film rodó? Amb el manual a la mà segurament, però al igual que Cameron, Abrams és una fàbrica de cotxes de luxe, però aquests no tenen anima, sols els conductor, en aquest cas espectadors, li poden donar. I això va a gustos.
Nota: 8’5
Star trek, de J.J. Abrams, un reinici de la mítica sèrie televisiva, cinematografica i un dels fenomens de fans més importants de la història.
En primer lloc em trec el barret davant els senyors de Paramount per escollir a Abrams. Si hi ha un home efectiu en aquests moments a l’hora d’abordar el cinema i la televisió és ell.Misión Imposible 3, el seu salt a la direcció a pantalla gran, és un més que digne tercer capítol de la saga, superant a la segona de Woo. En el mitjà televisiu està més que contrastat el seu èxit: Alias va ser un petit trencaclosques que va enganxar a molts, Fringe és un rentat de cara a Expediente-X i que poc a poc mira més enllà i per últim, i sense més a poder comentar, Perdidos.
Abrams, va confesar no ser trekkie, és més amic del món Lucas, i se li nota de lluny. Si Star Trek era gent parlant amb tecnicismos i més estatics que la cara d’Steven Segal, ara són uns joves amb ganes de “bulla”, sexe i rebels; i el més important, són els mateixos personatges. Bravo. I si alguna cosa pot fallar, i mai és una aposta segura, són els actors i J.J. ha tingut molt bon ull. Pine i Zachary han vist moltes hores de vídeo per apropiar-se de l’anima dels seus predecessors. El secundaris disfruten tots dels seus minuts de glòria amb nota i Bana (el malvat Nero), amb poc o res tira endavant el seu personatge.
El guió en cap moment és una obra mestra, però és completament funcional (recordant-me a la produccions d’Spielberg als 80’s). i sempre intentant buscar la nostra impaciencia per veure la resolució de cada conflicto. A més, els personatges són definits perfectament amb poques frases, guanyant-se la simpatía nostre quasi sense voler.Del truc que es treu de la maniga Abrams, amb el viatge temporal i trobada amb un Spock del futur, és el més discutible, però no desentona amb excès.Potser el més fallit seria el seu dolent, el seu leit-motiv és tant humà que fins i tot li agafes llastima, però amb algú es tenien que enfrontar,no?
Ara bé el millor i més destacable sens dubte: l’apartat tècnic. Fa anys que no ens trobem una fotogràfia, producció, fx’s i banda sonora (es mereix l’Oscar) en un film de ciencia ficció tant bons. Si els actors siguessin substituits per playmobils, ens importaría poc, només disfrutar de tot el que ens envolta ens entretindria de sobres.
I ja per anar acabant. Film rodó? Amb el manual a la mà segurament, però al igual que Cameron, Abrams és una fàbrica de cotxes de luxe, però aquests no tenen anima, sols els conductor, en aquest cas espectadors, li poden donar. I això va a gustos.
Nota: 8’5
viernes, 8 de mayo de 2009
DEU MOTIUS PELS CUALS CATALUNYA ÉS MILLOR QUE EEUU
1-Un dels seus governadors és austríac, el nostre president no sap ni parlar el català.
2-El seu president és negre, la nostra verge és negre.
3-Una rata porta a les seves espatlles un dels imperis més grans del món, nosaltres teníem una carpa a Banyoles que bevia en porró i fumava.
4-La mascota del seu mundial de futbol era un gos, la dels nostres Joc Olímpics era un gos atropellat.
5-Woody Allen se’n va al llit amb la seva filla, Rubianes amb mulates de 20 anys.
6-A les esglésies i canten gospel, nosaltres tenim una església més grans i amb apòstols com:Kubala, Cruyff, Ronaldinho, Messi...
7-Són els reis de les sitcom's, nosaltres som els reis de l’humor amb el tripartit.
8-Són els més grans celebrant victòries, nosaltres celebrem una derrota com la de l’onze de setembre.
9-Més de mig món parla la seva llengua, nosaltres tenim una lletra pròpia, única i intransferible.
10-Vam de salvadors pel món, nosaltres diumenge al matí respectem als que tenen ressaca ballant de puntetes a les places.
2-El seu president és negre, la nostra verge és negre.
3-Una rata porta a les seves espatlles un dels imperis més grans del món, nosaltres teníem una carpa a Banyoles que bevia en porró i fumava.
4-La mascota del seu mundial de futbol era un gos, la dels nostres Joc Olímpics era un gos atropellat.
5-Woody Allen se’n va al llit amb la seva filla, Rubianes amb mulates de 20 anys.
6-A les esglésies i canten gospel, nosaltres tenim una església més grans i amb apòstols com:Kubala, Cruyff, Ronaldinho, Messi...
7-Són els reis de les sitcom's, nosaltres som els reis de l’humor amb el tripartit.
8-Són els més grans celebrant victòries, nosaltres celebrem una derrota com la de l’onze de setembre.
9-Més de mig món parla la seva llengua, nosaltres tenim una lletra pròpia, única i intransferible.
10-Vam de salvadors pel món, nosaltres diumenge al matí respectem als que tenen ressaca ballant de puntetes a les places.
martes, 5 de mayo de 2009
X-MEN ORIGINS: WOLVERINE
Ho sento, en la crítica hi haurà faltes. Ho escric així, ràpid i sense miraments. Acabo de sortir del cinema i m'he de desfogar.
Realment, que fessin un spin-off de Lobezno no m'intressava gaire. Però al saber que el mateix Hugh Jackman n'era el productor i s'implicava ja em va picar. Que a sobre sortís Masacre em va convencer a tenir que anar a veure-la quan s'estrenés, i ho he fet.
Primer de tot, les disputes entre el director i els productors queda reflectit en pantalla. És un film fet ràpid, seguint el manual de pe a pa i sense gaire miraments. Si no tingués referencies sobre el que està bassat realment em podría creure que es tracta d'un telefilm de sobretaula a Antena 3: germans enfrentats, amor impossible i venjança.Destacar els planols on un zoom digne dels 70's segueix a un cotxe, ultra-retro.
Guió, a veure com ho enfoco. Primer de tot, no sóc un mestre en la història del personatge, però tinc quatre idees de com és i crec que s'han patejat el més interessant en els crèdits del film, sens dubte el millor de tot.Desprès, ens havien promésun Lobezno dur i rur, on és? I don't know!El guió és tant trillat que fa vergonya.Ah, molta gent es queixa dels personatges ficats amb calçador, i tenen part de raó, sobretot en Summers i Emma Frost, però als demés si sols els utilicez com a peces no molesten.
Pel que fa als actors, Jackman i Liev compleixen, que ja és molt,però crec que tampoc podíen fer més.La resta? Només em pica saber que coi ha passat amb Ryan Reynolds, ell que es va declarar fan de Masacre l'interpreta amb un cara de pal i poca gràcia que fa repelús del fort.No podía donar indicacions de com tenien que ser les frases com a mínim?
Ja m'estic emprenyant, així que, telefilm amb pressupost, gens arriscat i cap cosa a destacar- No és un horror, però segurament 17 otra vez deu estar millot.
Nota: 5
Realment, que fessin un spin-off de Lobezno no m'intressava gaire. Però al saber que el mateix Hugh Jackman n'era el productor i s'implicava ja em va picar. Que a sobre sortís Masacre em va convencer a tenir que anar a veure-la quan s'estrenés, i ho he fet.
Primer de tot, les disputes entre el director i els productors queda reflectit en pantalla. És un film fet ràpid, seguint el manual de pe a pa i sense gaire miraments. Si no tingués referencies sobre el que està bassat realment em podría creure que es tracta d'un telefilm de sobretaula a Antena 3: germans enfrentats, amor impossible i venjança.Destacar els planols on un zoom digne dels 70's segueix a un cotxe, ultra-retro.
Guió, a veure com ho enfoco. Primer de tot, no sóc un mestre en la història del personatge, però tinc quatre idees de com és i crec que s'han patejat el més interessant en els crèdits del film, sens dubte el millor de tot.Desprès, ens havien promésun Lobezno dur i rur, on és? I don't know!El guió és tant trillat que fa vergonya.Ah, molta gent es queixa dels personatges ficats amb calçador, i tenen part de raó, sobretot en Summers i Emma Frost, però als demés si sols els utilicez com a peces no molesten.
Pel que fa als actors, Jackman i Liev compleixen, que ja és molt,però crec que tampoc podíen fer més.La resta? Només em pica saber que coi ha passat amb Ryan Reynolds, ell que es va declarar fan de Masacre l'interpreta amb un cara de pal i poca gràcia que fa repelús del fort.No podía donar indicacions de com tenien que ser les frases com a mínim?
Ja m'estic emprenyant, així que, telefilm amb pressupost, gens arriscat i cap cosa a destacar- No és un horror, però segurament 17 otra vez deu estar millot.
Nota: 5
miércoles, 22 de abril de 2009
QUANTUM OF SOLACE
El segon Bond de l’etapa Daniel Craig i amb Marc Foster de director.
Sóc gran admirador de James Bond, m’encanta, però tot i això aclareixo que Casino Royal em va agradar, però no als nivells que molts van proclamar als quatre vents. Era un bon film, ben realitzat i correcte en tots els aspectes (lloable en aquest panorama actual) i prou.
Però aquesta continuació directe m’ha deixat fred. I era d’esperar, la teoria de “una de cal y una de arena” de la saga Bond es fa evident de nou.
Tothom diu que el nou Bond segueix les passes marcades pel seu cosí americà, Bourne, tot i que no hi estic d’acord. Això si, l’excès d’acció és molt pesat. I si afegim la falta d’argument, escrit en un kleenex correcuita, es fa força insuportable.Craig correcte,i la tal Olga no em motiva. Dolent justet i amb accent, per donar-li un matís.
En cap cas és un film dolent, és un entreteniment sense aspirar a gaure més.Molt professional però sense anima, i crec que la vaga de guionistes en té part de culpa.
Esperem que el nou Bond la superi. I pels que puguin pensar que sóc de la crosta, i que miro més endarrera que cap endavant en la saga, s’equivoquen. Vull nous aire (què tal un Mathew Vaughn, Guy Ritchie o Danny Boyle a la direcció?), però respectant les regles per reformular-les.
NOTA: 7
Sóc gran admirador de James Bond, m’encanta, però tot i això aclareixo que Casino Royal em va agradar, però no als nivells que molts van proclamar als quatre vents. Era un bon film, ben realitzat i correcte en tots els aspectes (lloable en aquest panorama actual) i prou.
Però aquesta continuació directe m’ha deixat fred. I era d’esperar, la teoria de “una de cal y una de arena” de la saga Bond es fa evident de nou.
Tothom diu que el nou Bond segueix les passes marcades pel seu cosí americà, Bourne, tot i que no hi estic d’acord. Això si, l’excès d’acció és molt pesat. I si afegim la falta d’argument, escrit en un kleenex correcuita, es fa força insuportable.Craig correcte,i la tal Olga no em motiva. Dolent justet i amb accent, per donar-li un matís.
En cap cas és un film dolent, és un entreteniment sense aspirar a gaure més.Molt professional però sense anima, i crec que la vaga de guionistes en té part de culpa.
Esperem que el nou Bond la superi. I pels que puguin pensar que sóc de la crosta, i que miro més endarrera que cap endavant en la saga, s’equivoquen. Vull nous aire (què tal un Mathew Vaughn, Guy Ritchie o Danny Boyle a la direcció?), però respectant les regles per reformular-les.
NOTA: 7
martes, 21 de abril de 2009
DÉJAME ENTRAR
Considerada la millor pel•lícula de terror, o gènere, de l’any passat i amb crítiques immillorables, així se’m presentava el film Déjame entrar.
El film suec està basat en una novel•la de John Ajvide Lindqvist, el nou rei de la literatura de terror, i amb Tomas Alfredson com a director.
Des de el primer moment sabem la procedència del film al ser contada amb tota la calma possible. A pla per minut, o més, de mitjana, ens presenta la història d’amor entre un nen, víctima del bullyng, i una nena vampiressa. Una història simple i que opta pel camí de la poesia visual, que fa encara més impactants les seqüències més espectaculars.
L’aposta és arriscada, però se’n surt amb èxit. Realment fa temps que no trobem en els circuits comercials un film tant sobri, correcte amb l’afegit del seu gènere fantàstic. I és d’agrair.
Però no és un obra mestra perfecte, ni Kubrick ho va aconseguir, i hi ha algunes faltes en el guió: el “pare” d’Eli és realment el seu pare? Com ha aconseguit amagar tant de temps el seu secret si és un inepte destraler? I unes quantes més.
Però això no li treu el mèrit i n’estic segur que es tracta del millor que podrem veure aquest any en pantalla.
NOTA: 8'5
El film suec està basat en una novel•la de John Ajvide Lindqvist, el nou rei de la literatura de terror, i amb Tomas Alfredson com a director.
Des de el primer moment sabem la procedència del film al ser contada amb tota la calma possible. A pla per minut, o més, de mitjana, ens presenta la història d’amor entre un nen, víctima del bullyng, i una nena vampiressa. Una història simple i que opta pel camí de la poesia visual, que fa encara més impactants les seqüències més espectaculars.
L’aposta és arriscada, però se’n surt amb èxit. Realment fa temps que no trobem en els circuits comercials un film tant sobri, correcte amb l’afegit del seu gènere fantàstic. I és d’agrair.
Però no és un obra mestra perfecte, ni Kubrick ho va aconseguir, i hi ha algunes faltes en el guió: el “pare” d’Eli és realment el seu pare? Com ha aconseguit amagar tant de temps el seu secret si és un inepte destraler? I unes quantes més.
Però això no li treu el mèrit i n’estic segur que es tracta del millor que podrem veure aquest any en pantalla.
NOTA: 8'5
domingo, 19 de abril de 2009
2 PELIS, UNA SETMANA
En realitat n'he vist més, però les importants, o estrenes són dues.Vet aquí:
SEÑALES DEL FUTURO
Alex Proyas torna, desprès del taquillazo de Yo,robot, aquest cop amb Nicolas Cage i no Will Smith. Realment la premisa és d'allò més interessant, un missatge escrit fa 50 anys té adivina tots els desastres importants fins al dia d'avui. A partir d'aquí ens trobem amb l'impotencia per aturar els fets i un personatges realment extranys seguint els seus pasos. Fins aquest punt tot és força correcte, amb moments brillants (al metro o les escenes més tirant al terror), però la resolució és pessima. La manera d'acabar s'ha convertit en el final xorras més de moda actualment a Hollywood,com quan al cole acabavem les redaccions amb un "...i al final tot era un somni".Una llàstima, podria haver estat un dels millors films de ciència ficció de la decada.
NOTA: 7 (llàstima el final)
DRAGON BALL EVOLUTION
Aquí és on discrepo de tothom ( i potser com a forma de vida). Tots coneixem l'anime i molts volien una adaptació a la gran pantalla, ara que la tenen es queixen. El primer que s'ha de fer en veure el film es distanciar-se de l'obra original i mirar-la com un film més. Si aconseguim, això, que no és fàcil,ho sé, ens trobem davant d'un film de serie B de gran pressupost, amb fantasia, humor i acció. Si us hagués dit de veure un film de:serie B de gran pressupost, amb fantasia, humor i acció, però sense dirvos el títol ja haurieu pagat l'entrada encantats.No és una obra mestra, però entreté.
NOTA: 5'5
SEÑALES DEL FUTURO
Alex Proyas torna, desprès del taquillazo de Yo,robot, aquest cop amb Nicolas Cage i no Will Smith. Realment la premisa és d'allò més interessant, un missatge escrit fa 50 anys té adivina tots els desastres importants fins al dia d'avui. A partir d'aquí ens trobem amb l'impotencia per aturar els fets i un personatges realment extranys seguint els seus pasos. Fins aquest punt tot és força correcte, amb moments brillants (al metro o les escenes més tirant al terror), però la resolució és pessima. La manera d'acabar s'ha convertit en el final xorras més de moda actualment a Hollywood,com quan al cole acabavem les redaccions amb un "...i al final tot era un somni".Una llàstima, podria haver estat un dels millors films de ciència ficció de la decada.
NOTA: 7 (llàstima el final)
DRAGON BALL EVOLUTION
Aquí és on discrepo de tothom ( i potser com a forma de vida). Tots coneixem l'anime i molts volien una adaptació a la gran pantalla, ara que la tenen es queixen. El primer que s'ha de fer en veure el film es distanciar-se de l'obra original i mirar-la com un film més. Si aconseguim, això, que no és fàcil,ho sé, ens trobem davant d'un film de serie B de gran pressupost, amb fantasia, humor i acció. Si us hagués dit de veure un film de:serie B de gran pressupost, amb fantasia, humor i acció, però sense dirvos el títol ja haurieu pagat l'entrada encantats.No és una obra mestra, però entreté.
NOTA: 5'5
domingo, 5 de abril de 2009
PELICULAS PARA NO DORMIR (PRIMERA PART)
Aquest hivern vaig estar temptat a fer-me un auto-regal. Era un pack de DVD’s, la col•lecció completa de PELICULAS PARA NO DORMIR, però l’economia no m’ho va permetre.
Per a qui no ho sàpiga de què parlo, es tracta d’un seguit de sis telefilms, que vol continuar el llegat de la mítica sèrie HISTORIAS PARA NO DORMIR, creada per Chicho Ibáñez Serrador. Aquest, amb la producció de Filmax i Telecinco, va supervisar 6 telefilms de terror amb els directors més importants del gènere d’Espanya. Així doncs hi trobem a: Alex de la Iglesia amb LA HABITACIÓN DEL NIÑO, Paco Plaza amb VUENTO DE NAVIDAD,Enrique Urbizu amb ADIVINA QUIÉN SOY,Mateo Gil amb REGRESO A MOIRA i Jaume Balagueró amb PARA ENTRAR A VIVIR i finalment el propi CHICHO amb LA CULPA.
Des de el rodatge (al 2004) fins la seva emissió a Telecinco va passar força temps, i a sobre es va mal programar sense gens de promoció; convertint-se en un fracàs d’audiències. Sols es van arribar a emetre un parell d’ells.
Ara, un temps desprès, m’he fet amb uns quants dels títols i espero poder aconseguir els demés i comentar-los. Repasso els que he vist fins ara.
CUENTO DE NAVIDAD de Paco Plaza
Segurament, i tot i faltar-me uns quants per veure, és el millor de tots els telefilms.
La història es centra en un grup de nens a finals dels vuitanta. Aquests descobreixen una famosa criminal atrapada enmig del bosc. A canvi dels diners que ha robat li ofereixen deixar-la escapar, però això lis causarà no pocs maldecaps.
Molt deutora d’ELS GOONIES, és un crit sentimental a la infància del director. Sense ser una historia summament original, aconsegueix tornar-nos a aquella època i recuperar la visió d’un infant. La direcció es sòbria però efectiva, l’interés no decau en cap moment i les interpretacions dels menuts són molt més que acceptables. En poques paraules, un divertiment nostàlgic en tota regla i molt recomanable.
A destacar: el film al qual són addictes els protagonistes, una pel•lícula de sèrie B i VHS protagonitzada per Loquillo i Elsa Pataky.
Nota: 8
LA HABITACIÓN DEL NIÑO de Alex De La Iglesia
Telefilm modest però entretingut, sense gaire més.
Una parella s’ha instal•lat, junt amb el seu recent nascut, a una casa antiga enmig d’uns dels barris més distingits. Aviat descobreixen que no estan sols.
Sóc fan de Alex De La Iglesia, però no tant pels seus grans èxits com LA COMUNIDAD o EL DIA DE LA BESTIA, si no per MUERTOS DE RISA i CRIMEN FERPECTO. Aquest cop m’ha distret, però no ha acabat de fer un producte rodó.El film, que segueix l’esquema vist mil cops de nouvinguts a una casa encantada, és molt irregular: tant aviat aconsegueix crear tensió sense efectismes com cau en la reiteració d’efectes de so per sorprendre’ns. La trama deixa alguns caps per lligar, i les actuacions són correctes, poc més. Llàstima del gir dels móns paral•lels i un final massa previsible, sense ells hauria aconseguit pujar uns quants punts.
A destacar: el personatge de l’anciana, molt més prometedor del què realment hi participa. I també podem veure-hi molts cares que desprès veuríem a PLUTÓN BERBENERO.
Nota: 7
ADIVINA QUIÉN SOY d’Enrique Urbizu
Un to diferent, molt prometedor i finalment decepcionant.
Una nena, filla d’una jove viuda, viu tancada en el seu món imaginari que cuiden d’ella. Aviat una visita inesperada farà que prenguin l’iniciativa.
Molt diferent a la resta de films, amb una direcció pausada i plantejament fora de tòpics, perd gas un cop plantejat, per acabar amb un final fora de lloc i menyspreable. El millor sens dubte és l’actuació de Goya Toledo que treballant el silenci i la introspecció és capaç de transmetre molt més què el guió. A pesar de les possibilitats presumibles del seu començament, el director desvarieja fins al punt de no saber com acabar, fent-ho de manera abrupta i destralera.
A destacar: a part de Toledo, els magnífics efectes de maquillatge dels monstres.
Nota: 5’5
Per a qui no ho sàpiga de què parlo, es tracta d’un seguit de sis telefilms, que vol continuar el llegat de la mítica sèrie HISTORIAS PARA NO DORMIR, creada per Chicho Ibáñez Serrador. Aquest, amb la producció de Filmax i Telecinco, va supervisar 6 telefilms de terror amb els directors més importants del gènere d’Espanya. Així doncs hi trobem a: Alex de la Iglesia amb LA HABITACIÓN DEL NIÑO, Paco Plaza amb VUENTO DE NAVIDAD,Enrique Urbizu amb ADIVINA QUIÉN SOY,Mateo Gil amb REGRESO A MOIRA i Jaume Balagueró amb PARA ENTRAR A VIVIR i finalment el propi CHICHO amb LA CULPA.
Des de el rodatge (al 2004) fins la seva emissió a Telecinco va passar força temps, i a sobre es va mal programar sense gens de promoció; convertint-se en un fracàs d’audiències. Sols es van arribar a emetre un parell d’ells.
Ara, un temps desprès, m’he fet amb uns quants dels títols i espero poder aconseguir els demés i comentar-los. Repasso els que he vist fins ara.
CUENTO DE NAVIDAD de Paco Plaza
Segurament, i tot i faltar-me uns quants per veure, és el millor de tots els telefilms.
La història es centra en un grup de nens a finals dels vuitanta. Aquests descobreixen una famosa criminal atrapada enmig del bosc. A canvi dels diners que ha robat li ofereixen deixar-la escapar, però això lis causarà no pocs maldecaps.
Molt deutora d’ELS GOONIES, és un crit sentimental a la infància del director. Sense ser una historia summament original, aconsegueix tornar-nos a aquella època i recuperar la visió d’un infant. La direcció es sòbria però efectiva, l’interés no decau en cap moment i les interpretacions dels menuts són molt més que acceptables. En poques paraules, un divertiment nostàlgic en tota regla i molt recomanable.
A destacar: el film al qual són addictes els protagonistes, una pel•lícula de sèrie B i VHS protagonitzada per Loquillo i Elsa Pataky.
Nota: 8
LA HABITACIÓN DEL NIÑO de Alex De La Iglesia
Telefilm modest però entretingut, sense gaire més.
Una parella s’ha instal•lat, junt amb el seu recent nascut, a una casa antiga enmig d’uns dels barris més distingits. Aviat descobreixen que no estan sols.
Sóc fan de Alex De La Iglesia, però no tant pels seus grans èxits com LA COMUNIDAD o EL DIA DE LA BESTIA, si no per MUERTOS DE RISA i CRIMEN FERPECTO. Aquest cop m’ha distret, però no ha acabat de fer un producte rodó.El film, que segueix l’esquema vist mil cops de nouvinguts a una casa encantada, és molt irregular: tant aviat aconsegueix crear tensió sense efectismes com cau en la reiteració d’efectes de so per sorprendre’ns. La trama deixa alguns caps per lligar, i les actuacions són correctes, poc més. Llàstima del gir dels móns paral•lels i un final massa previsible, sense ells hauria aconseguit pujar uns quants punts.
A destacar: el personatge de l’anciana, molt més prometedor del què realment hi participa. I també podem veure-hi molts cares que desprès veuríem a PLUTÓN BERBENERO.
Nota: 7
ADIVINA QUIÉN SOY d’Enrique Urbizu
Un to diferent, molt prometedor i finalment decepcionant.
Una nena, filla d’una jove viuda, viu tancada en el seu món imaginari que cuiden d’ella. Aviat una visita inesperada farà que prenguin l’iniciativa.
Molt diferent a la resta de films, amb una direcció pausada i plantejament fora de tòpics, perd gas un cop plantejat, per acabar amb un final fora de lloc i menyspreable. El millor sens dubte és l’actuació de Goya Toledo que treballant el silenci i la introspecció és capaç de transmetre molt més què el guió. A pesar de les possibilitats presumibles del seu començament, el director desvarieja fins al punt de no saber com acabar, fent-ho de manera abrupta i destralera.
A destacar: a part de Toledo, els magnífics efectes de maquillatge dels monstres.
Nota: 5’5
sábado, 4 de abril de 2009
EL MÓN S’ACABA, I JO FELIÇ
Dues setmanes que vaig al cine, i dues vegades que disgruto de la millor (o sigui, la pitjor) sèrie B.
STREET FIGHTER: LA LEYENDA DE CUN-LI de Andrezj Bartkowiak
El director ja havia demostrat del què és capaç amb Romeo debe morir i Herida Abierta, però fins aquest film no ens demostra el seu potencial. Més preocupat en ensenyar com es parteix de manera eficient la cama al contrincant que en dirigir els actors, el director ens porta el segon film amb (amb persones) del mític Street Fighter. Aquest cop no ens acompanya Van Damme, ho fa Kristin Kreuk en el paper de Chun-li, la protagonista absoluta de la història. A l’ex protagonista d’Smallville li segresten el pare i al cap dels anys es decideix a alliberar-lo, i poc més. La trama, mil vegades vista, segueix l’esquema de Kill Bill, per exemple, i la influència de El caballero oscuro (ara totes les reinterpretacions de sagues opten per donar-li realisme al que no en té) conté tots els tòpics que fan agradable aquest tipus de subproductes: bufes a tort i a dret, dones amb escot, exotisme barat i personatges planers. Així, que tenim a destacar? Doncs el paper de Chris Klein (d’American Pie) i les escenes d’acció, bastant ben dirigides (fet que hem d’agrair al director de la segona unitat).
Reflexió: fer dues flexions.
Nota: 5
FAST & FURIOUS: AÚN MÁS RÁPIDO (A TODO GAS 4) de Justin Lin
No sóc admirador de la saga, però admeto haver anat al cine a veure tots els films al cinema, i crec què és l’única saga en què ho he fet.Trist? Segurament.
Desprès de l’agredolç tercer film (no sols per estar ambientat a Tokio, també per la mancança de cares del primer film) ens retrobem de nou amb tots els actors del primer film, però amb el director del tercer. Es tanca el cercle. En cap moment ens intenten enganyar i hi trobem tot el què esperàvem, menys una sorpresa que involucra la mort d’un membre de la monarquia espanyola. Destaco la primera escena, realment espectacular però que ja havíem disfrutat en un avanç. Si la resta del film hagués seguit l’estil d’aquest primer tall ens trobaríem de ple dins la millor pel•lícula ,en anys, d’acció, però malauradament no és així. Els participants d’aquesta entrega es creuen realment icones d’una generació i intenten dotar de realisme al que hauria de ser un disbarat de proporcions aberrants. Personatges que ploren, estan tristos o es lamenten estan molt bé en altres generes, però nosaltres simplement busquem moviment i venjança en aquesta saga Els girs argumentals estan al subconscient de qualsevol fan de la sèrie B i els segueixen de pe a pa, però s’obliden de cuidar els detalls: banda sonora insípida i poca dona en bikini, es troben a faltar.
Així doncs, segurament, s’acaba la saga amb un bon final, però que podria haver acabat molt més alt
Nota: 6’5
STREET FIGHTER: LA LEYENDA DE CUN-LI de Andrezj Bartkowiak
El director ja havia demostrat del què és capaç amb Romeo debe morir i Herida Abierta, però fins aquest film no ens demostra el seu potencial. Més preocupat en ensenyar com es parteix de manera eficient la cama al contrincant que en dirigir els actors, el director ens porta el segon film amb (amb persones) del mític Street Fighter. Aquest cop no ens acompanya Van Damme, ho fa Kristin Kreuk en el paper de Chun-li, la protagonista absoluta de la història. A l’ex protagonista d’Smallville li segresten el pare i al cap dels anys es decideix a alliberar-lo, i poc més. La trama, mil vegades vista, segueix l’esquema de Kill Bill, per exemple, i la influència de El caballero oscuro (ara totes les reinterpretacions de sagues opten per donar-li realisme al que no en té) conté tots els tòpics que fan agradable aquest tipus de subproductes: bufes a tort i a dret, dones amb escot, exotisme barat i personatges planers. Així, que tenim a destacar? Doncs el paper de Chris Klein (d’American Pie) i les escenes d’acció, bastant ben dirigides (fet que hem d’agrair al director de la segona unitat).
Reflexió: fer dues flexions.
Nota: 5
FAST & FURIOUS: AÚN MÁS RÁPIDO (A TODO GAS 4) de Justin Lin
No sóc admirador de la saga, però admeto haver anat al cine a veure tots els films al cinema, i crec què és l’única saga en què ho he fet.Trist? Segurament.
Desprès de l’agredolç tercer film (no sols per estar ambientat a Tokio, també per la mancança de cares del primer film) ens retrobem de nou amb tots els actors del primer film, però amb el director del tercer. Es tanca el cercle. En cap moment ens intenten enganyar i hi trobem tot el què esperàvem, menys una sorpresa que involucra la mort d’un membre de la monarquia espanyola. Destaco la primera escena, realment espectacular però que ja havíem disfrutat en un avanç. Si la resta del film hagués seguit l’estil d’aquest primer tall ens trobaríem de ple dins la millor pel•lícula ,en anys, d’acció, però malauradament no és així. Els participants d’aquesta entrega es creuen realment icones d’una generació i intenten dotar de realisme al que hauria de ser un disbarat de proporcions aberrants. Personatges que ploren, estan tristos o es lamenten estan molt bé en altres generes, però nosaltres simplement busquem moviment i venjança en aquesta saga Els girs argumentals estan al subconscient de qualsevol fan de la sèrie B i els segueixen de pe a pa, però s’obliden de cuidar els detalls: banda sonora insípida i poca dona en bikini, es troben a faltar.
Així doncs, segurament, s’acaba la saga amb un bon final, però que podria haver acabat molt més alt
Nota: 6’5
viernes, 3 de abril de 2009
CINEMA DE TERROR ( DE NOU)
Actualment, com sempre, es crítica molt el cinema, especialment el de gènere. Aquest tipus de films de per si ja són valorats negativament per part de públic i crítica, el seu abús d’infografía, efectes sonors i sagues amb seqüeles directes a l’àmbit domèstic l’han devaluat. Però no caiguem en el tòpic, encara existeixen grans films d’aquest tipus, que a més, és un dels més complicats, la franja que separa l’espant de l’humor involuntari és molt fina. Vet aquí uns quants films recents i de qualitat:
HALLOWEEN de Rob Zombie
Un èxit respectable en recaptació però menys preada pels crítics per tractar-se d’un remake del clàssic de John Carpenter. Abans de comentar-la vull deixar clar el meu absolut respecte cap a Carpenter, del qual me’n considero fan, amb això clar començo. El film és molt més que un remake,és un film amb personalitat pròpia, deutora de la original, però amb entitat pròpia. Zombie ens havia deixat molt clar amb La casa de los 1.000 cadaveres i Renegados del diablo ser un fan absolut del gènere de terror, i que, tot i ser un novell darrera la càmera, sap molt bé el què es fa. La història és la mateixa, però ens explica el passat del jove Myers com una víctima de la societat red nerd. Aquí Rob demostra el seu talent, potser la part més prescindible de l’argument (en un film de terror convencional) adquireix un importància vital per entendre el personatge i la seva conversió en un psycho-killer. Unes males actuacions, direcció o guió haurien convertit aquest tall en un simple telefilm de sobretaula, però Zombie aconsegueix dotar-lo de credibilitat, deixant-nos clar que abans de ser el botxí va ser la víctima. La segona part, situada a l’actualitat, amb la fuga e Myers i la seva importància, ocupa la segona part del film i tot i estar mil vegades conté una segona lectura, degut al coneixement del seu passat, que el fa molt més profund. Obra mestra.
SCREAM de Wes Craven
Craven, devorat pel seu propi fill, anomenat Freddy, vivia les seves hores baixes. Tothom suposava que seria recordat per aquesta saga plena de malsons, però pel seu camí es va creuar el senyor Kevin Williamson, el guionista de la sèrie televisiva Dawson Crece. El guió del jove guionista va decidir dotar als protagonistes del film de postmodernitat. Ara les víctimes de l’slasher sabien el què no havien de fer: practicar sexe, contestar al telèfon i un llarg etcètera de topics, per evitar caure víctimes del foll de torn. Aquest estudiants d’institut es coneixen tots els films de terror i vivien amb emoció ser protagonistes d’una situació semblant. La majoria dels actors desconeguts, una direcció genial de Craven (destacar l’escena inicial amb Drew Barrymore) i el guió ja esmentat, la convertí enseguida en un clàssic del gènere tot i descobrir-ne tots els seus secrets.
REC de Jaume Balagueró i Paco Plaza
A Espanya no es poden fer films de terror diuen, o això ens pensàvem, fins fa poc. Balagueró, desenganyat de l’aventura americana,i el seu amic Plaza, sempre a l’ombra de l’altre i amb una carrera que mai engega, van unir esforços per crear un film de zombies amb un envoltori diferent. Per donar-li realisme una reportera segueix en viu un torn de nit dels bombers, gravant el seu càmera tot el què succeeix. Una trucada dóna l’alerta des de el mig de la Rambla de Barcelona, al arribar es troben amb una comunitat infectada per un estrany virus que els converteix en zombies. Un argument, que en fred, pot semblar absurd, però el punt de vista de documental televisiu t’introdueix dins la història compartint el sofriment dels supervivents. Aquí és demostra el talents del duet, són conscients de la falsedat que suposen les cares conegudes al repartiment i la direcció habitual, prescindint dels dos elements ens fa descobrir una nova visió del gènere.
THE RING de Hideo Nakata
Semblava que ho havíem vist tot quan van aparèixer ells, els asiàtics. Aquest va ser el film pioner d’un moda que va devorar la cartellera durant quasi una dècada. Tot i un argument més que simple, una cinta de vídeo que al visionar-la et morts, la seva estètica pàl•lida, narrativa tranquil•la i folklore va atrapar a mig món. Els fantasmes són nenes amb camisó i faltes d’un bon tallat de cabell, i no ho sabíem! El terror psicològic predomina mig film per mostrar-nos al final l’esperit d’una materialitat truculent. Pocs efectes d’àudio i infografía, ens va aconseguir sorprendre, i recordem que la mare del sentiment del terror és la desconeixença.
HALLOWEEN de Rob Zombie
Un èxit respectable en recaptació però menys preada pels crítics per tractar-se d’un remake del clàssic de John Carpenter. Abans de comentar-la vull deixar clar el meu absolut respecte cap a Carpenter, del qual me’n considero fan, amb això clar començo. El film és molt més que un remake,és un film amb personalitat pròpia, deutora de la original, però amb entitat pròpia. Zombie ens havia deixat molt clar amb La casa de los 1.000 cadaveres i Renegados del diablo ser un fan absolut del gènere de terror, i que, tot i ser un novell darrera la càmera, sap molt bé el què es fa. La història és la mateixa, però ens explica el passat del jove Myers com una víctima de la societat red nerd. Aquí Rob demostra el seu talent, potser la part més prescindible de l’argument (en un film de terror convencional) adquireix un importància vital per entendre el personatge i la seva conversió en un psycho-killer. Unes males actuacions, direcció o guió haurien convertit aquest tall en un simple telefilm de sobretaula, però Zombie aconsegueix dotar-lo de credibilitat, deixant-nos clar que abans de ser el botxí va ser la víctima. La segona part, situada a l’actualitat, amb la fuga e Myers i la seva importància, ocupa la segona part del film i tot i estar mil vegades conté una segona lectura, degut al coneixement del seu passat, que el fa molt més profund. Obra mestra.
SCREAM de Wes Craven
Craven, devorat pel seu propi fill, anomenat Freddy, vivia les seves hores baixes. Tothom suposava que seria recordat per aquesta saga plena de malsons, però pel seu camí es va creuar el senyor Kevin Williamson, el guionista de la sèrie televisiva Dawson Crece. El guió del jove guionista va decidir dotar als protagonistes del film de postmodernitat. Ara les víctimes de l’slasher sabien el què no havien de fer: practicar sexe, contestar al telèfon i un llarg etcètera de topics, per evitar caure víctimes del foll de torn. Aquest estudiants d’institut es coneixen tots els films de terror i vivien amb emoció ser protagonistes d’una situació semblant. La majoria dels actors desconeguts, una direcció genial de Craven (destacar l’escena inicial amb Drew Barrymore) i el guió ja esmentat, la convertí enseguida en un clàssic del gènere tot i descobrir-ne tots els seus secrets.
REC de Jaume Balagueró i Paco Plaza
A Espanya no es poden fer films de terror diuen, o això ens pensàvem, fins fa poc. Balagueró, desenganyat de l’aventura americana,i el seu amic Plaza, sempre a l’ombra de l’altre i amb una carrera que mai engega, van unir esforços per crear un film de zombies amb un envoltori diferent. Per donar-li realisme una reportera segueix en viu un torn de nit dels bombers, gravant el seu càmera tot el què succeeix. Una trucada dóna l’alerta des de el mig de la Rambla de Barcelona, al arribar es troben amb una comunitat infectada per un estrany virus que els converteix en zombies. Un argument, que en fred, pot semblar absurd, però el punt de vista de documental televisiu t’introdueix dins la història compartint el sofriment dels supervivents. Aquí és demostra el talents del duet, són conscients de la falsedat que suposen les cares conegudes al repartiment i la direcció habitual, prescindint dels dos elements ens fa descobrir una nova visió del gènere.
THE RING de Hideo Nakata
Semblava que ho havíem vist tot quan van aparèixer ells, els asiàtics. Aquest va ser el film pioner d’un moda que va devorar la cartellera durant quasi una dècada. Tot i un argument més que simple, una cinta de vídeo que al visionar-la et morts, la seva estètica pàl•lida, narrativa tranquil•la i folklore va atrapar a mig món. Els fantasmes són nenes amb camisó i faltes d’un bon tallat de cabell, i no ho sabíem! El terror psicològic predomina mig film per mostrar-nos al final l’esperit d’una materialitat truculent. Pocs efectes d’àudio i infografía, ens va aconseguir sorprendre, i recordem que la mare del sentiment del terror és la desconeixença.
martes, 31 de marzo de 2009
INTRO'S JAMES BOND
Dr. No -John Barry 1962
Desde Rusia con amor-John Barry 1963
Goldfinger-Shirley Bassey 1964
Thunderball-Tom Jones 1965
You Only Live Twice-Nancy Sinatra 1967
On Her Majesty's Secret Service-John Barry 1969
"Diamonds Are Forever"-Shirley Bassey 1971
"Live and Let Die"-Paul McCartney 1973
"The Man with the Golden Gun"-Lulu 1974
"Nobody Does It Better"-Carly Simon 1977
"Moonraker"-Shirley Bassey 1979
"For Your Eyes Only"-Sheena Easton 1981
"All Time High"-Rita Coolidge 1983
"A View to a Kill"-Duran Duran 1985
"The Living Daylights"-A-ha 1987
Licence to Kill-Gladys Knight 1989
"GoldenEye"-Tina Turner 1995
"Tomorrow Never Dies"-Sheryl Crow 1997
"The World Is Not Enough"-Garbage 1999
"Die Another Day"-Madonna 2002
"You Know My Name"-Chris CornelL 2006
"Another Way to Die"-Jack White & Alicia Keys 2008
Desde Rusia con amor-John Barry 1963
Goldfinger-Shirley Bassey 1964
Thunderball-Tom Jones 1965
You Only Live Twice-Nancy Sinatra 1967
On Her Majesty's Secret Service-John Barry 1969
"Diamonds Are Forever"-Shirley Bassey 1971
"Live and Let Die"-Paul McCartney 1973
"The Man with the Golden Gun"-Lulu 1974
"Nobody Does It Better"-Carly Simon 1977
"Moonraker"-Shirley Bassey 1979
"For Your Eyes Only"-Sheena Easton 1981
"All Time High"-Rita Coolidge 1983
"A View to a Kill"-Duran Duran 1985
"The Living Daylights"-A-ha 1987
Licence to Kill-Gladys Knight 1989
"GoldenEye"-Tina Turner 1995
"Tomorrow Never Dies"-Sheryl Crow 1997
"The World Is Not Enough"-Garbage 1999
"Die Another Day"-Madonna 2002
"You Know My Name"-Chris CornelL 2006
"Another Way to Die"-Jack White & Alicia Keys 2008
lunes, 30 de marzo de 2009
EL DIRECTOR DEL PRÒXIM VIDEOCLIP DE MADONNA
Com sabeu m'encanta navegar per la xarxa, com un Tarzan, però de link en link. A vegades serveix per aconseguir fer descobriments, com el senyor...Nima Nourizadeh.
No el coneixeu, no? És molt provable, a part que sigueu uns freaks "de cuidado". Jo tampoc el coneixia i m'ha ficat a investigar i n'he pogut saber d'ell: anglès, d'ascendencia india i director de videoclips. I de la seva carrera, què en sé ara?Val, uns noms: Yelle, Hot Chip, Jamie T i Flight of the Conchords. Dos grups de electro-pop i el tercer una de les series més fines del moment.
Unes mostres de l'art d'aquest senyor, que sera el "putu amo" en menys de dos anys? Aquí van:
HOT CHIP-Ready For The Floor
Flight of the Conchords - Ladies of the World
YELLE-A CAUSE DES GARCONS
Jamie T - Calm Down Dearest
No el coneixeu, no? És molt provable, a part que sigueu uns freaks "de cuidado". Jo tampoc el coneixia i m'ha ficat a investigar i n'he pogut saber d'ell: anglès, d'ascendencia india i director de videoclips. I de la seva carrera, què en sé ara?Val, uns noms: Yelle, Hot Chip, Jamie T i Flight of the Conchords. Dos grups de electro-pop i el tercer una de les series més fines del moment.
Unes mostres de l'art d'aquest senyor, que sera el "putu amo" en menys de dos anys? Aquí van:
HOT CHIP-Ready For The Floor
Flight of the Conchords - Ladies of the World
YELLE-A CAUSE DES GARCONS
Jamie T - Calm Down Dearest
martes, 24 de marzo de 2009
FES-TE RIC
Gent, el terror en èpoques de crisis funciona; no ho dic jo ho diu gent que ha estudiar i per tant és més intel•ligent o bé llueix un diploma. A més, la venta de llibres es manté molt estable a causa del seu baix cost i hores de lectura. Per tant, si sumem aquets factors, el millor per guanyar-se un sou extra, o bé cremar-se una carrera el millor és escriure una novel•la de terror, i a ser possible amb tots els tòpics haguts, que així sabem que funciona segur, a la gent no li agraden els canvis ni sorpreses.
He decidit resumir-vos unes pautes per crear el vostre best-seller.
-El protagonista és un escriptor en plena crisis familiar (mort de la dona, fill o en ple tràmit de divorci) i creativa.
-Escriu best-sellers com xurros de terror i totes les productores es rifen les adaptacions a la gran pantalla de les seves obres.
-Per algun motiu estrany decideix anar a viure uns dies en una casa enmig del camp, ja sigui perquè li ha tocat en una herència o li ha recomanat el seu editor per inspirar-se.
-Un cop allà es troba amb un personatge estrany, amb pinta de boig, i que diu coses de boig, tal com: "marxa d'aquí ara que encara hi ets a temps","res és el què sembla" o "em follaria a l'Ana Obregón". El protagonista no en fa gens de cas.
-L’escriptor és sent molt a gust enmig de la natura (això no vol dir que es folli a les ovelles) però aviat es dóna compte que passen coses estranyes: sorolls, portes que es tanquen soles, es sintonitza la sexta...enlloc de trucar algú de manteniment passa de tot.
-El protagonista va al poble a fer unes compres i els habitants li fan comentaris per avisar-li que el lloc on viu hi van passar coses dient-li frases com: "la casa on vius hi van passar coses".
-L'home, fart de les coses rares del pis, comença a remenar per casa on hi troba una pista, cosa totalment impossible, tu que vius a casa teva ja no trobes les coses quan les busques i ell que hi porta dies enseguida troba alguna pista del passat de la casa.
-El protagonista comença a mirar en diaris antics o interroga algú del poble i descobreix que a la seva llar, fa anys, un home es va tornar boig va matar-hi tota la seva família. No escatimeu en detalls sobretot de com l’assassí mata els seus fills.
-L'escriptor torna a casa, que sembla una "rave" de tantes coses rares que hi passen, s'encara als fantasmes i acaba guanyant a l'últim moment aconseguint que els morts queden en pau.
I amb això ja teniu un best-seller. A poder ser inclou un trama amorosa amb alguna dona del poble amb vida torturada, escenes de sexe tallades on comença l'acció i que el protagonista begui i fumi.
Apa! Ara a fer-vos rics a costa meu.
jueves, 19 de marzo de 2009
ASESINOS SIN ROSTRO
Tusquets Editores.
Febrer 2001.
TítOL original: Mördare utan ansikte (1991).
Traducció: Dea Marie Mansten I Amanda Monjonell Mansten.
310 pàginas.
Ahir la nit, en realitat aquesta matinada, he acabat de llegir Asesinos sin rostro de Henning Mankell. Aquesta és la primera entrega de la saga d'aventures protagonitzades per Kurt Wallander. L'acció es situa a Suècia, on en una casa apartada són assassinats de forma salvatge un vell matrimoni de grangers. A mesura que avança la investigació surten a la llum tots els sentiments xenòfobs de part de la població.
La lectura d'aquesta obra ha sigut a causa de dos motius principals: la nostra nova companya de pis (Melli) que prové de la frontera entre Alemania i Suecia i en segon terme de la voluntat de descobrir els diferents protagonistes de les sagues de novel·la negra ambientades en diferents Països d'Europa.
Tot i no ser una novel·la esplèndida, l'autor aconsegueix situar-te sense gaires floritures dins l'acció. El personatge amb la crisis de l'edat, amb tocs alcohòlics, distanciat de la família i obsessionat amb el seu treball no es gens original, però aconsegueix fer-lo summament humà. La reflexió sobre el racisme tampoc s'oculta gaire, però s'agraeix la objectivitat.
Per acabar: no és una obra profunda, ni ho pretén ser, però conté una forta addicció. El pitjor problema són els noms propis, que al ser d'un lloc tant llunyà, no acabes d'indentificar-los del tot.
Nota: 6'5
martes, 17 de marzo de 2009
GRAN TORINO
Sovint critiquem al cinema la seva poca qualitat, i és ben cert. La solució, crec jo, no està en buscar films de països llunyans o amb impostura forçada per part dels seus autors.
Ens agradi, o no, el millor cinema encara es troba a EEUU, allà hi ha una industria capaç de crear blockbusters amb pressupostos desorbitats i de llarga factura com de portar-nos films amb poca inversió i rodats i muntats en pocs mesos de diferencia.
Aquest és un film dels segons, un film d’autor i alhora un dels sleepers (film sorpresa a guixeta) de l’any. I a què és degut? Doncs és molt simple, el seu AUTOR, tot i que no hagi escrit el guió, Clint Eastwood, està de volta de tot. No pateix per la reacció del públic, fa el que li ve en gana, sense censurar-se el més mínim.. Tracta un tema tant controvertit ( sembla que estem tornant endarrere) com el racisme i sense el més mínim mirament.
Eastwood interpreta a un veterà de guerra fet a l’antiga: sols creu en ell mateix i en tot el que a aconseguit gracies al seu esforç. Al perdre la seva muller sols desitja acabar la seva vida en pau, però el seu barri ha anat degenerant en un gueto d’immigrants de diferents ètnies a sobre en peu de guerra entre ells. Ell aparta la vista, però quan l’assumpte entre dins el seu terreny, literalment el seu jardí, decideix prendre part; no a favor d’uns o d’altres, simplement ajuda i protegeix als que ell creu més desafavorits.
Veiem a Clint ridiculitzant asiàtics, negres, blancs, cristians i família...el més contundent, però, és que estem parlant d’un home gran que duu la cintura dels pantalons sota l’aixella i guarda un arsenal digne del fascista més convençut, i tot i així em vaig sentir completament identificat.
El film no intenta moralitzar-nos, ni molt menys, ens fa reflexionar mentre ens fa disfrutar amb un assortit d’insults dignes del Capità Haddock .
Film completament recomanable si no indispensable.
jueves, 12 de marzo de 2009
NO ESTAR SOL
Us imagineu els cristianisme sense les figures dels apostols? Nops. O us imagineu l'Andreu Buenafuente sense TV3?...
A vegades les idees, per bones que siguin, un sol no les pot tirar endavant. L'autoria és molt important, però el suport o el mitjà de difussió també.
Quan en Jordi i jo vam parlar en aquell pub a les tantes de la nit, criticant la no existencia d'una sèrie que digués les coses sense embuts i la posterior idea de tirar-la endavant nosaltres mateixos, teniem clar que sense més gent no es podia fer. Vam buscar actors, gent que mogués la càmera, maquilladors, etc...i ningú s'hi apuntava. Mentrestant teniem 6 o 7 guions guardats al pc esperant.
Al final, amb la marxa d'en Jordi a Barcelona, vaig tenir que tirar endavant el projecte com fos. I vaig tenir que tirar dels del voltant, en lloc de dir-lis per quedar i anar a fer una birra, vaig dir-lis de quedar i gravar-nos en vídeo. En Raül i en Nacho van acceptar, i també l'Oriol. En una tarda vam gravar un episodi, amb diferencies respecte al guió original per falta de mitjans, i desprès d'una setmana per Girona ja circulava un cd amb el muntatge fet. I la reacció va ser invisible.Per sort, ens ho vam passar bé i en vam anar fent més. I ho vam penjar en un blog, a Youtube i vam crear un Facebook. I la reacció va ser mínima. Vam anar a picar a la porta dels mitjans de comunicació. I algú ens va seguir. I una nit, vam anar a un concert, i vam descobrir els Hot Penguins i vam parlar, i vam riure,i... Uns dies més tard ja era molta gent la que ens seguia.
Ara fa un parell de setmanes vaig anar a Castelló, i em vaig perdre. Vaig trobar-me amb els amics dels Hot Penguins, els Washing Machine. Vam parlar, i encara no podia dir una paraula que algú em recordava les frases d'un i altre episodi. I em preguntaven per la segona temporada. I gent que no coneixia es parava i xerrava amb mi. Volien més Forat. I jo sols podia somriure.
I avui, miro el meu compte d'e-mail. L'Andrea està treballant en un spin-off de la sèrie, en Ricard vol fer una nova sèrie apadrinat per nosaltres, la Xènia està treballant en els logos, l'Oriol m'ha compost un tall musical, en Martí ens farà unes fotos, els Washing Machine i els Hot Penguins ens compondràn la BSO,...
I tot per un "plantón" d'una noia acabes a un pub i sense voler juntes un munt de gent amb ganes i creativitat per tirar endavant la teva petita idea. I sols pots somriure i dir: merci.
A vegades les idees, per bones que siguin, un sol no les pot tirar endavant. L'autoria és molt important, però el suport o el mitjà de difussió també.
Quan en Jordi i jo vam parlar en aquell pub a les tantes de la nit, criticant la no existencia d'una sèrie que digués les coses sense embuts i la posterior idea de tirar-la endavant nosaltres mateixos, teniem clar que sense més gent no es podia fer. Vam buscar actors, gent que mogués la càmera, maquilladors, etc...i ningú s'hi apuntava. Mentrestant teniem 6 o 7 guions guardats al pc esperant.
Al final, amb la marxa d'en Jordi a Barcelona, vaig tenir que tirar endavant el projecte com fos. I vaig tenir que tirar dels del voltant, en lloc de dir-lis per quedar i anar a fer una birra, vaig dir-lis de quedar i gravar-nos en vídeo. En Raül i en Nacho van acceptar, i també l'Oriol. En una tarda vam gravar un episodi, amb diferencies respecte al guió original per falta de mitjans, i desprès d'una setmana per Girona ja circulava un cd amb el muntatge fet. I la reacció va ser invisible.Per sort, ens ho vam passar bé i en vam anar fent més. I ho vam penjar en un blog, a Youtube i vam crear un Facebook. I la reacció va ser mínima. Vam anar a picar a la porta dels mitjans de comunicació. I algú ens va seguir. I una nit, vam anar a un concert, i vam descobrir els Hot Penguins i vam parlar, i vam riure,i... Uns dies més tard ja era molta gent la que ens seguia.
Ara fa un parell de setmanes vaig anar a Castelló, i em vaig perdre. Vaig trobar-me amb els amics dels Hot Penguins, els Washing Machine. Vam parlar, i encara no podia dir una paraula que algú em recordava les frases d'un i altre episodi. I em preguntaven per la segona temporada. I gent que no coneixia es parava i xerrava amb mi. Volien més Forat. I jo sols podia somriure.
I avui, miro el meu compte d'e-mail. L'Andrea està treballant en un spin-off de la sèrie, en Ricard vol fer una nova sèrie apadrinat per nosaltres, la Xènia està treballant en els logos, l'Oriol m'ha compost un tall musical, en Martí ens farà unes fotos, els Washing Machine i els Hot Penguins ens compondràn la BSO,...
I tot per un "plantón" d'una noia acabes a un pub i sense voler juntes un munt de gent amb ganes i creativitat per tirar endavant la teva petita idea. I sols pots somriure i dir: merci.
domingo, 15 de febrero de 2009
ELECTROSEX
Recordeu aquella mítica cançó de Benny Benassi?
Doncs si us agrada hi ha això ara:
També us recordo...
Sense oblidar...
Passant per...
I us recomano...
I que bona era...
I el raro del grup...
I per anar acabant...
Doncs si us agrada hi ha això ara:
També us recordo...
Sense oblidar...
Passant per...
I us recomano...
I que bona era...
I el raro del grup...
I per anar acabant...
sábado, 7 de febrero de 2009
24
En aquests moments de febre per les sèries has d'anar excluint-ne algunes per poder complir amb les teves necesitats vitals (tal com dormir, menjar, cagar o espiar la veïna del davant). Per això jo m'he concentrat en unes poques sèries, las quals, tot i així, no consegueixo seguir tant al dia com voldría: Gossip Girl, Dexter, The It Crowd, Eleventh hour, Fringe i Me llamo Earl. Sé que hi ha moltes de qualitat que no segueixo (no en realitat no ho crec: Perdidos, Heroes, True Blood i demés són bajanades), una de les quals és 24. He intentat tornar-me adicte de la sèrie però no hi ha manera, encara que el seu protagonista, Jack Bauer, m'atreu força. Vet aquí unes frasses que descriuen a aquest mega heroi del país de les barrres i estrelles:
"* Cuando Jack Bauer va a un Burger King y pide un Big Mac.. ¡¡Se lo sirven!!
* Superman lleva pijamas de Jack Bauer
* Cuando Google no encuentra algo, llama a Jack Bauer
* Jack Bauer puede estrangularte con un teléfono inalámbrico.
* Jack Bauer jugó a la ruleta rusa con una pistola completamente cargada y ganó.
* Jack Bauer una vez gano al Conecta 4 en 3 movimientos.
* Si todo el mundo en “24″ siguiera las intrucciones de Jack Bauer, debería llamarse “12″.
* Jack Bauer no come miel, masca abejas.
* Jack Bauer podría salir de la isla de “Perdidos” en 24 horas.
* Mis padres le dijeron a mi hermano pequeño que Jack Bauer “solo era un personaje de la tele”. Ahora somos huerfanos.
* Si Jack Bauer fuera gay se llamaría Chuck Norris."
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
.JPG)
