EL MILLOR, ESCOLTI!

Això que escric a continuació podría ser perfectament una continuació de l'anterior post.

Fa anys que escolto la ràdio, ara que comparteixo pis m'he adonat que quasi en sóc un addicte. Però no sóc un yonki qualsevol, sóc com aquells que diuen que no lis agrada el futbol, que a ells lis agrada el Barça. A mi em passa el mateix, jo sóc de RAC 1. Aquesta emissora poc a poc a anat omplint les hores de la meva vida, inclòs m'ha marcat la rutina. Vaig al llit a les onze per escoltar el Tu diràs, consulto el correu amb El món a RAC1, el Barça el segueixo amb El Barça juga a RAC 1 i no dino fins...que acaba LA segona hora.

La segona hora és un invent dels de Minoria absoluta, que veient l'stress de portar el Crackòvia, el Polonia i demés han decidit deixar la segona hora del programa al seu guionista de confiança; Quim Morales. Havien fet intents als estius amb altres equips per mirar com funcionaven i fins no dur-se unes quantes trompades no li han donat les regnes al Quim. Ves per on, resulta que el de la cantera és un geni i ha dut aquesta franja a una altura fins ara inimaginable.

Morales és l'home de la trucada al Minoria absoluta i també guionista de tots els productes dels polonis i ara amb carta blanca, i rodejat dels col·legues guionistes ha sabut crear del no res un producte que partin del típic "tema del dia" ara és un referència per molt aspirants a periodistes alhora que un entreteniment de primer nivell. Només escoltar els cinc primers minuts del programa ja t'adones que davant els micros hi ha unes ments privilegiades: ràpids i sempre acertats.

Si realment us agrada l'entreteniment ben fet, no podeu fallar a escoltar de dilluns a divendres RAC 1 a la una del migdia.

CECS!

Sé que sona a tòpic, però és cert,: és molt més complicat fer riure que plorar. Tothom pot fer plorar en un moment donat (sols cal mirar-se al mirall quan es torna de matinada casa desprès d'una nit "entretinguda"), però fer riure...ai! A ser graciós no s'en aprèn, agradi o no, o neixes amb gràcia o res, tot i que amb els anys es pot anar perfeccionant si s'en té. Tot i així intentar ser graciós sempre és quasi impossible.

Degut a una estranyà circumstancia és molt més fàcil fer riure si ets home que dona. Ara potser em titllareu de masclista, però és cert. Quantes humoristes realment us han fet riure, i dic riure, no somriure ni tonteries d'aquestes, dic riure: que et facin mal les galtes, et falti aire, caure al terra...Poques ho aconsegueixen, si no cap. Per un home es molt més senzill, sols aparèixer totalment despullat però amb mitjons ja fa que et pixis al damunt.

Ara intentem juntar els dos factors: fer-nos riure sempre i amb una dona de protagonista: impossible? No, The It Crowd. El millor fet amb anys com demostra la seva recent tercera temporada, brillant en tots els episodis, tant en guió com en interpretacions, on destaco la Katherine Paterson. Segurament us comentaran que per la mateixa temàtica és millor La teoria del Big Bang (la tonteria de Big Bang diria jo) o que 30 Rock és brillant (això t'ho dirà algú que va d'enterat perquè ho ha llegit en un blog de descarregues)....creu-me, no menteixen, simplement són cecs.

VISITA A CANAL NORD

Ahir en Pitu i jo vam visitar Canal Nord per parlar del nostre curt Petit Misteri. El programa en qüestió es diu Som Curts, on emeten curts i entrevisten als seus autors, tots del Gironès. Ens van tractar molt bé, però crec que es van quedar un xic parats per la nostra actitud. Ja no és la primera vegada que m'entrevisten per alguna obra, amb El Forat vaig fer un petit tour per promocionar-la. Però tinc una pregunta que no para de burxar-me: quina actitud ha de tenir l'autor al comentar el seu treball? Aquí Espanya ,normalment, el creador adopta un posició d'artista que quasi sempre cau en una pedanteria d'autor artístic. En canvi, a EEUU, sovint solen vendre el producte pel damunt de tot, oblidant-se de les virtuts més artístiques i sovint destacant les virtuts tècniques o humanes. Així doncs, què vam fer en Pitu i jo? Vam restar-li importància, tot i que agraint el reconeixement, però sense prepotència, fer-ho d'altre manera hauria sigut mentir. El vam gravar ràpid, sense gaires aspiracions més que passar un bona estona amb els amics i alhora guardar-ne un record per tota la vida. La gent que vegi el curt espero que simplement disfrutin i passin una bona estona. El mateix que vam viure a nosaltres.

A banda, en Pitu i jo vam passar el dia junts per retocar el guió de la segona part del curt. I va sorgir una idea que de tirar endavant tindria moltes possibilitats. Ara falta que la cosa repossi i maduri.

MMM...

Sols vull dir que Cinto s'escriu amb "o".

EL REI I JO

No us ha passat mai que creieu tenir molta afinitat amb algú ni tan sols heu saludat mai? Doncs jo si.

M'explico, de vegades, m'obsesiono amb algún tema; normalment cinematogràfic o literari i n'intento saber el màxim possible. Per exemple: aquest any passat em va donar per llegir les novel·les de Donna Leon i saber d'ella, també per les sèries de terror (qui eran els seus creadors, guionistes i directors i averiguar que han fet amb les seves vides)...així fins que quasi cada dues setmanes vull saber més d'un tema. A principis d'estiu em va agafar molt fort per les adaptacions d'Stephen King a la gran pantalla i saber més sobre d'ell. Una bona forma, a part de diversos documentals, va ser rellegir de nou MIENTRAS ESCRIBO, un llibre petit on barreja la seva biografia amb tècniques per escriure; us el recomano ferventment.



Vet aquí que indagant em vaig adonar que teníem una forma d'entendre la vida i afinitats que ens feia molt propers, però no ho vaig dir a ningú, que encara em prendrien per boig. Ara, quasi a la una estava llegint una revista on-line i mensual sobre Stephen King. En un apartat parla sobre els seus deu films preferits del passat 2008, aquí un extracte:

10. Death Race

Este flojo remake de Death Race 2000 presenta al formidable Statham como un delincuente encarcelado injustamente (en este tipo de película siempre suelen serlo) cumpliendo una larga pena en una cárcel de un futuro cercano. La inteligente alcaide (brillantemente interpretada por Joan Allen) establece una serie de “carreras de la muerte” pay-per-view, que tienen un gran éxito de audiencia. Death Race está llena de violencia lacónica y poderosos coches explosivos, pero justo bajo la superficie hay una mordaz sátira de los realities de la televisión.

(...)

6. The Bank Job

Cualquier duda de que Jason Statham sea más que un tío con músculos quedará a un lado en esta rica (y a menudo divertida) historia de uno de los robos de banco más grandes en la historia británica. Estremecimientos cerebrales de alta tensión.

(...)

¿Alguna pregunta? ¿No? Bien. Porque tengo que ponerme al día con Jason Statham en Transporter 3

Així que el senyor King és fan de Jason Staham...i sabeu d'algú que en sigui més fan que jo? Crec que no.

BYE, BYE, 24!

Avui faig anys, per això què millor que repassar el que han donat aquests 24.

Tot just començar l'any vaig decidir plegar del Mercadona al no sentir-me d'acord amb la nota (pitjor que en el cole) amb la qual m'havien valorat i ho vaig tirar tot per la finestra, sóc així...Desprès de buscar uns dies, a mitjans de febrer, vaig trobar feina al Caprabo, vaig apendre en el de Pedret per desprès entrar com a fruiter fixe al de Terradelles, però la cosa no va acabar de funcionar i mentres, em va sortir un lloc al Super Verd de la Plaça del Barco, la qual no vaig tardar a acceptar. Allà la cosa pintaba bé, uns messos treballant-hi per desprès fer-me càrrec de la tenda-franquicia. Compartia tenda amb l'Evelyn i la feina estaba bé, però semblava que alguna cosa no funcionava. Quan vaig patir un atracament a plena llum del día vaig decidir no continuar més, i gràcies al meu "jefe", en Francesc vaig aconseguir el paro del qual estic visquent ara.

Pel que fa a l'amor...deixem-ho, no?

El millor segurament ha sigut la banda més aristica, un anys triomfant! Tot just començar l'any vaig tirar endavant la sitcom ideada amb en Jordi: El Forat. Tot i no trobar actors ni equip tècnic vaig arreplegar als amics (Nacho, Raül i Oriol) i vam empendre el vol. Amb una camera digital, ni web,un tripode mig desmuntat i molta paciència la cosa va rutllar. Vam passejar-nos per tots els diaris de Figueres i Girona i finalment vam conseguir certa repercussió. Aquests dies hem acabat d'emetre la última temporada i esperant pe fer la segona. La gran sorpressa, va ser, el Petit Misteri. Un guió escrit fa anys vam gravar-lo en Pitu, Nuri, Nacho i jo en un diumenge, muntat un dilluns i entregat un dimarts. Per sorpressa nostre, el Festicurts en va acceptar i vam acabar recollint el premi especial del jurat. Flipa! A banda, he continuat dins el Ningú No És Perfecte amb un xic més de soltura i he entrat al Té De Tot, el magazine de Televisió de Girona per comentar les estrenes.

Per acabar, vaig començar vivint sol i ara visc en un pis compartit amb tres noies...les coses canvien!

UN QUART DE SEGLE...

Resulta que aquest dissabte, 17 de gener, compleixo 25 anys. Avui ja han començat els comentaris, i el més repetit, sense dubte, és que compliré un quart de segle. Així és.

Canvia molt dir que en faràs 25 o que faràs un quart de segle, que sembla que siguis moooolt vell. I en realitat ho sóc, un xic. Et pots considerar una persona feta quan veus estrenar una pel·licula i també en veus l'estrena del seu remake. Uf! I ara em ve a la ment el Batman de Tim Burton (encara recordo el dia de l'estrena al cinema Las Vegas de Figueres i que a arribar a casa em van trucar per dir-me que ma germana acabava de néixer...) i també el Batman Begins de Nolan.



Pot semblar una tonteria però la diferencia entre els dos films és un bon indicatiu com ha canviat tot. El film de Burton, pretessament gòtic a la seva època i ara resultar ser un emo al que fer bullyng a l'insti, i en canvi el Sr. Nolan ens porta una societat post 11-S i en busca del realisme que es queda en una pretenciositat buida, sort en tenim del fart de riure que ens vam fer amb la Katie Holmes...

En definitiva, tot ha canviat, però els directors "petardos" encara donen pel cul.

QUARANTINE

Ja he vist el remake americà de [REC] i la preguntes serien...és millor que l'original? Com he d'enfocar el comentari, comparant-la amb el seu precursor o bé ignorant-los i concentrar-me en la seva visió tècnica?

La veritat, no ho sé....

No puc dir que és millor que l'original, ja que si [REC] em va agradar va ser pel seu element sorpresa, i al veure el remake, aquest desapareix. El cert és que els autors saben exactament tot el que va funcionar, quasi tot, i ho respecten i amés afegeixen alguns tocs que gràcies als seus recursos ajuden a donar-hi més espectacularitat, l'escena de l'ascensor, la mort de la rata i l'atac del cameraman. El que no m'ha acabat de convèncer és la protagonista (Manuela Velasco va fer un treball impressionant recompensat amb un premi al Festival de Sitges), tot i que reconec que Jennifer Carpenter m'encanta a Dexter, però aquí no em sembla completament realista. El més diferenciador entre els dos films són dos, el cameraman apareix al pla en quatre ocasions i el final no et dona quasi cap pista de l'origen del brot.

És així que us la recomano que aneu a veure-la al cine si no heu vist l'original. Disfrutareu.

ROCKNROLLA MOLA

Ho tenia que fer, volgués o no. Aquest nou film del nostre amic Guy Ritchie és de visió obligada. Per fi el nostre director anglès torna al que millor sap fer, entreteniment pur i dur amb quinquis, drogates, gàngsters i corruptes. Tot sembla igual que abans, menys una cosa....falta el meu idolatrat Jason Staham, però li mig perdono. Aquesta vegada tenim un genial Gerard Butler fins les celles per tornar uns calers a un mafiós que alhora deu un quadre a un president d'un club de futbol que alhora necessita uns papers per la construcció, ah! i un cantant de rock mort mil vegades.

Res nou, no senyor, però brillantment servit. Tot i la seva duració, dues horetes ben bones, no es fa pesat, un quart menys l'hauria millorat, això sí. Alguns personatges no aporten res, al igual que algunes escenes (la cua a la discoteca), però els diàlegs i angles t'ho fan empassar sense gaires miraments. Destacar l'escena de ball amb Thandie Newton i 1-2 i...a veure què tal la segona part!