LES SERIES DELS 80'S

Actualemnt la gent es masturba i se li omple la boca dient el gran moment que viuen les series americanes: Perdidos, Dexter, Herois, Battlestar Galactica,Mad Men, etc...doncs us dic una cosa: són merda!Tanta profunditat, actors de cares conegudes, directors de cinema...als 80 es van fer les series més grans de la història. Capitols auto-conclusius, polis com a protagonistes i tot regat amb humor simple. Què més es pot demanar?

Faré un repàs a les series dels 80's què més em van marcar: no espereu ni El Equipo-A ni El coche fantastico.

L'ESPANTAOCELLS I LA SRA. KING(tv3)


A saber; es veu que de petit jo sempre anava amb la jaqueta mig caiguda i corrents perque el protagonista sempre hi sortia d'aquesta forma.


SIMON & SIMON(tv3)


A saber;el punteig de la guitarra no m'he l'he pogut treure del cap en tots aquests anys. I per cert, el meu somni és que em faci un petó una orca.

CAGNEY & LACEY(tv3)


A saber; crec que el meu respecte cap a les dones va apareixer per culpa d'aquesta sèrie, dones poliícia super dures i a sobre amb sentiments! Impresionant!

JAKE Y EL GORDO (tv1)


A saber; recordava la sèrie, però res més, la gràcia era veure com el guapo feia tota la feina i el Gordo es limitava a treure consluions i endur-se el merit. D'aquí que jo sigui tant vago!

¿HACEMOS UNA PORNO?

Direcció: Kevin Smith
Nacionalitat: EUA · 2008
Títol original: Zack and Miri make a porno
Actors: Seth Rogen, Elizabeth Banks, Traci Lords, Jason Mewes, Ricky Mabe, Craig Robinson, Katie Morgan, Jeff Anderson.

Dos companys de pis estan ofegats pels deutes. L'única solució que troben és rodar una pel·lícula pornogràfica per aconseguir diners, això sí, pactant que la seua amistat no es perdi tot i mantenir relacions sexuals.

Tothom a qui li agradi el cinema coneix Kevin Smith, un jove de New Jersey que va vendre la seva col·lecció de còmics per rodar Clerks, un film en blanc i negre que tractava sobre els maldecaps sobre un grup de joves i la seva visió sarcàstica i barroera de la vida. El llarg va tenir un èxi impressionant, sobretot a Cannes, i el va conevertir en un emblema del cinema independent dels 90's.

Desprès de completar la seva trilogía sobre New Jersey (amb l'irregular Mallrats i la brillant Persiguiendo a Amy), va reflexionar sobre el cristianisme a Dogma, va donar un gran final als seus dos secundaris de luxe a Jay y Silent Bob contraatacan i va punxar clamorosament al edulcorar-se amb La chica de Jersey. Llavors es va adonar que havia de continuar explicant-nos el camí cap a la maduresa ( i alhora tenir un èxit de taquilla) fent Clerks 2. Per fí tancava el crecle. I ara què?

Smith sembla haver entès que no cal ser un anarquic per fer humor i ens ho demostra amb el present film. El que podría ser una còmedia romàntica per públic "monyes" amb Meg Ryan (on és aquesta noia?) i Hugh Grant és converteix a les seves mans amb una comèdia romàntica que no fa el lleig a defacacions facials.

La història arranca de manera costumbrista i molt acertada definint-nos els dos protagonistes amb un parell de pincellades ben precises.De seguida ens cauen en gràcia en Rogen i Banks, són els veïns del costat, i ens hi sentim identificats, qui no ha tingut un amic (amiga) i ha pensat en fer un pas més. Què passaria? Tot es perdria? Això ens ho conta de manera pausada i amanida amb multitud de gags ( un xic forts pel públic més comercial).

No hi trobarem una direcció brillant, ni les millors frases de la filmografía d'Smith però ens trobem davant d'un genial film que navega entre duess aigües de la millor forma possible, llàstima del final massa encarat a la comercialitat.

El millor: Seth Rogen i el sexe d'R2D2.

El pitjor: el final precipitat i de manual.

Nota: 7'5

Amics, ser diferent és divertit, i portar la contraria a tot el món. Si creus fermament en el què dius ja és orgasmic. Aquest és el cas d'avui: l'anunci d'Estrella Damm i Casal Rock són una merda.

Ara resulta que aquí Catalunya ens hem tornat un progres hippies i ens fem palles amb els paisatges. Primer gastem una una "burrada" de calers en un programa on busquem el millor paisatge de les nostres contrades. La utilitat? Cap. En tot cas enfrontar els pobles i com a tema de conversa mentre fas el cafè amb algú amb qui no saps de què parlar. I ara, no sol veïen un programa amb platges, muntanyes i llocs a pendre pel cul, també a les pauses publicitaries tenim el famòs anunci d'Estrella Damm a Formentera. Jo he tardat força en veure'l, per Internet a sobre, i les expectatives que m'havien donat van caure al pis de sota. Us explico l'anunci: un home que porta fent birres durant tot el trajecte en vaixell arriba a Formentera, una illa desconeguda per la resta de la humanitat on viu oculta una civilització de dones espectaculars que sols busquen calentar la bragueta a tot èsser amb penis, mentre, un home que es creu dona canta una cançó enfadosa que s'allarga durant totes les vacances del viatger. Ara bé, qui és el creatiu de l'anunci? Un parell d'adolescent plens de grans i amb una erecció permanent? Un home calb, amb panxa i que creu que les dones són un electrodomestic més de la llar?Deixem l'incognita a l'aire.


L'altre cosa que em repugna: Casal Rock. Els creatius van fer el següent: van anar al cine aquest hivern, van veur eel documental Young Hearts ( on gent gran canta rock i fa gires per tot EEUU), van adaptar la idea tal qual com a programa setmanal i llestos. Però còpiar no és fàcil amics. Mnetres a l'original veïem com gent avis donaven fins l'última gota de suor per aconseguir l'últim gran repte de la seva vida, veïem les perdues dels seus companys durant les gires i tots el problemes del seu dia a dia a la còpia ens trobemgent gran sense maldecaps,que canten per passar l'estona, amb un professor més suau que el pà Bimbo i un reusltat final patètic. I quan ha pagat TV3 per això? Aposto a què és el segon programa més car de la graella actual. Què aporta a la societat? Quin missatge llença a la ciutadania? Què per molt que t'esforcis tampoc aconseguiràs res d'excel·lent?

Oriol Grau ens estas decevent molt aviat.

FUGA DE CEREBROS

Començava a tenir-ne els ous plens. Tothom feia la mateixa valoració: FUGA DE CEREBROS està bé, es una "americanada" a l'espanyola. Això per mi significa:

"...està bé..."-film correcte, que no sobresurt en res especial, però que compleix.
"...americanada..."-bons secundaris, humor escatologic i amb la que rius sense voler.

Doncs senyors, em va arribar la oportunitat de veure-la i lis asseguro que els comentaris anaven més que desorientats, fets amb el cul.

Admeto que AMERICAN PIE, ROAD TRIP o DOS COLGADOS MUY FUMADOS no són obres mestres, però em gunayen el cor amb el seu humor simple i actors novells però entregats. FUGA DE CEREBROS no.
I no ho entenc...

Anem a repassar els pecats d'aquest film espanyol, el de més recaptació en el que va d'any:

-Mario Casas, si a SMS, la sèrie, cumplia aquí es dedica a no vocalitzar ( per això és un film espanyol) i a fer mig somriures. Carisma nul.

-Els amics del protagonista, són tants que la trama es despista cada dos per tres en gags innecesaris. A més els personatges, tots amb defectes, no aconsegueixen cap contrapunt vers els protagonista.Així doncs, quina és la seva utilitat? Crec que amb un sol amic del protagonista s'hauria aconseguit alleujar el metratge i s'hauria pogut desarrollar molt més el personatge.

-El guió, vol tocar tantes tecles que es perd. És una comèdia, però amb uns moments reflexius que cansen i tampoc aporten res als personatges. Què caracteritza al protagonista? I a la noia? D'on surt la relació entre el grup d'amics? A més, els gags no troben mai el seu climax, i sembla que tampoc li preocupen.

-La direcció, a càrrec d'un dels realitzadors habituals d'AÍDA i SIETE VIDAS, on a pessar de la qualitat aconsegueixen bons resultats en el seu públic concret. Aquí s'oblida del més important, el gag per damunt del personatge. El gag ha d'explotar i desprès avançar. Aquí avança gràcies als personatges plans, però no a través del seus actes desafortunats. AQUÍ ÉS ON HI HA LA COMÈDIA.

-"MINUTOS MUSICALES", cada deu minuts, rellotge en mà, ens trobem una seqüencia ,a l'estil de les sèries americanes de principis de segle, amb música i actes en paral·lel. Estic d'acord en què vendre la BSO és important, però si s'introduissin de forma natural i fossin bones la gent la compraria.

En definitiva. Mal film, que amb unes quantes reescritures i oblidant les ganes de contentar a tothom hauria estat un film correcte. Llàstima que ni copiant el que tothom crítica de simple aquí puguin fer un film correcte. A vegades el més simple és el més complicat, vet aquí la grandessa de Woody Allen.

LA FELICITAT, ÉS NECESSARIA?

No sé si és una virtut, o un defecte, però m'agrada pensar. Em passo el dia pensant-ho tot, li busco una explicació al què passa i em passa, i fins que no li trobo resposta no descanso. Crec que prefereixo barrinar abans que fer esport, ballar o fins i tot el sexe, a banda d'alguna vegada que no sé com se'm gira tot i vaig calent, però sol passar poc això.

És així com porto unes hores preguntant-me fins quin punt és necessari ser feliç. La resposta més ràpida és: molt. Però ja he dit que m'agrada pensar i crec que la felicitat no és gens bona. Quan estem feliços no busquem més enllà, ens conformem a disfrutar aquell breu moment sabent que costarà que es repeteixi.

He llegit unes quantes biografies, sobretot de directors de cine, i sempre ha coincidit que els seus millors films sempre es creen quan l'autor pateix, és llavors quan plasma tot el que sent. Quant el creador està content simplement fa, sense pensar ni raonar res. Kevin Smith, Hitchcock o Tarantino serien els primers exemples que em venen al cap.

Això m'ha donat un tema, la felicitat és com un destí quan vas de viatge, però el millor sempre és el viatge: superar tot els problemes amb èxit. El destí sols serveix d'excusa per viure mil aventures i emocions, un cop hi ets ja no té gràcia.

En unes hores he passat d'estar content a trist i m'estic recreant més en aquests moments de canvies que no en la meva tristor, que és un estat emocional més. Tot el que tinc a mig escriure agafa un nou caire, buscant-li profunditat a cada pas, buscant-li explicació a tot, el seu sentit. Això realment em motiva, no el meu estat.

No li busco cap conclusió definitiva, en tot cas sols vull deixar ben clar, que si fóssim sempre feliços acabaríem en desgràcia, el divertit són els motius pel canvi, no el canvi.

TERMINATOR SALVATION

Vista.

Primer de tot, un consell, a l'hora de veure el film no penseu en James Cameron, tot i que un parell d'homenatges dirctes us hi faran pensar.

El film és més que correcte sens dubte. Gràcies a què? Al seu director. McG, fart de l'etiqueta de ser el director de les dues entregues de LOS ANGELES DE CHARLIE, ens ofereix dos plans seqüencia brillants. A més, intenta donar un xic de suc a la història i no fer un blockbuster sens més, tot i que li és impossible mantenir el nivell tot el film. Debia acceptar el projecte amb tota la ilusió del món, però els productors, veient la febre TRANSFORMERS li obliguen a incloure robots a dojo i com més grans millors, convertint-se en un estorb per la narració. Però on McG ha ensenyat els seus testicles de "macho" ha estat en donar la importància i el pes del film a un secundari de luxe, Sam Worthington. Bale no çes més que un senyor amb aurea de mesies, John Connor, però tant sols és un acompanyament del personatge de Marcus Wright. Tot i que la sorpressa de Marcus es descobreix a l'instant, aquest fa avançar la narració en tot moment sense dubtar un instant. Aquest actor que sortirà a AVATAR de James Cameron i remake de FURIA DE TITANES promet tenir un futur brillant. Pel demés, gran sorpresa, i m'ha deixat amb el cul torcit per la seva qualitat, el cameo inforgràfic d'Arnie. Brutal! Les actrius aporten poc o menys, la petita muda no aporta res i Yelchin està acceptable. Bona fotografía, efectes especials ireegulars i un disseny de producció molt bo. Dues hores amb un exces d'acció, però un entreteniment correcte.

ELS 25 MILLORS DIRECTORS EN ACTIU

Diuen que quan algú es dedica a fer una llista amb ordre d'importància l'únic que significa és que s'aburreix. Doncs Entertainment Weekly s'aburreix i ha fet aquesta, el problema es que jo m'aburreixo encara més i la comentaré i contradiuré.



1) Steven Spielberg (“Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal”)
-Ok, no és el meu director preferit, però ha influenciat a tot el món durant decades i és capç del millor (La primera d'Indy i Atrapame si puedes); i del pitjor...la resta de la seva filmografía.

2) Peter Jackson (la trilogía de “El Señor de los Anillos”)
-I una oputa merda, cap dels seus films brillants i si està en aquesta posició és per la trilogía adaptada sense cap tipus de personalitat,correcte simplment.

3) Martin Scorsese (“Infiltrados”)
-Aquest home és l'amo, però aviso que Coppola no apareix a la llista, que tindría que muntar-se carnalment al "Celles" aquest.

4) Christopher Nolan (“El Caballero Oscuro”)
-A veure, fa pel·lícules de superheoris que són drames-gays estil peli de romans.Un quatre són el nombre de xinxetes que li haurien de clavar en els ous.

5) Steven Soderbergh (“Traffic”)
-Sindrome Woody Allen, quan es fica serio és un hipocrita que fa venir arcades, quan fa xuminades (Ocean's 11) és molt correcte.

6) Ridley Scott (“Blade Runner”)
-Director tècnicament quasi perfecte, però el seu cinema transmet tant com rot desprès de beure cervessa.

7) Quentin Tarantino (“Pulp Fiction”)
-Fins que no es mori, o morin els crítics de cinema del jurassic, no es sabra reconeixer el seu merit.


8 ) Michael Mann (”Heat”)
-El "putu" amo, a l'altura de Kubrick i ningú té nassos d'admetre-ho.

9) James Cameron (“Titanic”)
-Un altre Ridley Scott, però aquest ha fet molt en el camp de la ciència ficció i avenços tècnics, ara que ja té l'Oscar esperem que faci la primera pel·licula de veritat.

10) Ethan y Joel Coen (“No es país para viejos”)
-A veure, si necesiten ser dues persones per fer un films tant simples i passats, jo per fer-me una palla necessito l'equip femení de voley de Brasil.

11) Guillermo del Toro (“El laberinto del fauno”)
-A veure, aquest home és molt gran (i gordo), però fent dvd's, prefereixo els seus making-of que les seves pelis.

12) David Fincher (“El curioso caso de Benjamin Button”)
-Gran, molt gran, hauría d'estar entre els cinc primers.

13) Tim Burton (“Sweeney Todd, el barbero diabólico de la calle Fleet”)
-El director més sobrevalorat de la decada passada i que mica en mica està col·locant-se on li toca, junt amb els residus no reciclables.

14) Judd Apatow (“Lío embarazoso”)
-Ha dirigit tres pelis només, bones i prou, millor que produeixi i deixi treballar als col·legues.


15) Sam Raimi (la trilogía “Spider-Man”)
-Rápida i mortal és del millor que s'ha fet els últims 20 anys, el demés cinema per frikis.

16) Zack Snyder (“Watchmen”)
-Aquest nano serà dels millors de la història, no ho dubteu.


17) Darren Aronofsky (“El luchador [The wrestler]”)
-Era molt bo, era. Un under que vol ser un super-star.

18) Danny Boyle (“Slumdog millionaire”)
-Falta que sàpiga fer coses per encàrrec, a veure si utilitza les seves idees per alguna cosa de profit.

19) Clint Eastwood (“Million dollar baby”)
-No és un mestre, això que quedi clar, però entre tanta merda brilla sense voler, fer el mínim.

20) Ron Howard (“El desafío: Frost contra Nixon”)
-Ahhhhhh...M'han tirat LSD a l'aigua?

21) Ang Lee (”Tigre y Dragón”)
-Films de cowboys gays, monstres Marvel amb sentiments,...sols li falta un drama sobre el costat travesti de Hitler. Per favor!

22) Paul Thomas Anderson (“There will be blood [Pozos de ambición]”)
-Grab, però li falta trobar "la peli" que l'encumbri definitivament.

23) Paul Greengrass (“El ultimátum de Bourne”)
-Té parkinson i no ho sap, els demés es pensen que és una virtut.

24) Pedro Almodóvar (“Volver”)
-Boyero, estem amb tú.

25) Jon Favreau (“Iron Man”)
-Iron Man és un 99'3% perfecte.

I vosaltres que opineu?