LA FELICITAT, ÉS NECESSARIA?

No sé si és una virtut, o un defecte, però m'agrada pensar. Em passo el dia pensant-ho tot, li busco una explicació al què passa i em passa, i fins que no li trobo resposta no descanso. Crec que prefereixo barrinar abans que fer esport, ballar o fins i tot el sexe, a banda d'alguna vegada que no sé com se'm gira tot i vaig calent, però sol passar poc això.

És així com porto unes hores preguntant-me fins quin punt és necessari ser feliç. La resposta més ràpida és: molt. Però ja he dit que m'agrada pensar i crec que la felicitat no és gens bona. Quan estem feliços no busquem més enllà, ens conformem a disfrutar aquell breu moment sabent que costarà que es repeteixi.

He llegit unes quantes biografies, sobretot de directors de cine, i sempre ha coincidit que els seus millors films sempre es creen quan l'autor pateix, és llavors quan plasma tot el que sent. Quant el creador està content simplement fa, sense pensar ni raonar res. Kevin Smith, Hitchcock o Tarantino serien els primers exemples que em venen al cap.

Això m'ha donat un tema, la felicitat és com un destí quan vas de viatge, però el millor sempre és el viatge: superar tot els problemes amb èxit. El destí sols serveix d'excusa per viure mil aventures i emocions, un cop hi ets ja no té gràcia.

En unes hores he passat d'estar content a trist i m'estic recreant més en aquests moments de canvies que no en la meva tristor, que és un estat emocional més. Tot el que tinc a mig escriure agafa un nou caire, buscant-li profunditat a cada pas, buscant-li explicació a tot, el seu sentit. Això realment em motiva, no el meu estat.

No li busco cap conclusió definitiva, en tot cas sols vull deixar ben clar, que si fóssim sempre feliços acabaríem en desgràcia, el divertit són els motius pel canvi, no el canvi.