CINEMA DE TERROR ( DE NOU)

Actualment, com sempre, es crítica molt el cinema, especialment el de gènere. Aquest tipus de films de per si ja són valorats negativament per part de públic i crítica, el seu abús d’infografía, efectes sonors i sagues amb seqüeles directes a l’àmbit domèstic l’han devaluat. Però no caiguem en el tòpic, encara existeixen grans films d’aquest tipus, que a més, és un dels més complicats, la franja que separa l’espant de l’humor involuntari és molt fina. Vet aquí uns quants films recents i de qualitat:



HALLOWEEN de Rob Zombie

Un èxit respectable en recaptació però menys preada pels crítics per tractar-se d’un remake del clàssic de John Carpenter. Abans de comentar-la vull deixar clar el meu absolut respecte cap a Carpenter, del qual me’n considero fan, amb això clar començo. El film és molt més que un remake,és un film amb personalitat pròpia, deutora de la original, però amb entitat pròpia. Zombie ens havia deixat molt clar amb La casa de los 1.000 cadaveres i Renegados del diablo ser un fan absolut del gènere de terror, i que, tot i ser un novell darrera la càmera, sap molt bé el què es fa. La història és la mateixa, però ens explica el passat del jove Myers com una víctima de la societat red nerd. Aquí Rob demostra el seu talent, potser la part més prescindible de l’argument (en un film de terror convencional) adquireix un importància vital per entendre el personatge i la seva conversió en un psycho-killer. Unes males actuacions, direcció o guió haurien convertit aquest tall en un simple telefilm de sobretaula, però Zombie aconsegueix dotar-lo de credibilitat, deixant-nos clar que abans de ser el botxí va ser la víctima. La segona part, situada a l’actualitat, amb la fuga e Myers i la seva importància, ocupa la segona part del film i tot i estar mil vegades conté una segona lectura, degut al coneixement del seu passat, que el fa molt més profund. Obra mestra.

SCREAM de Wes Craven

Craven, devorat pel seu propi fill, anomenat Freddy, vivia les seves hores baixes. Tothom suposava que seria recordat per aquesta saga plena de malsons, però pel seu camí es va creuar el senyor Kevin Williamson, el guionista de la sèrie televisiva Dawson Crece. El guió del jove guionista va decidir dotar als protagonistes del film de postmodernitat. Ara les víctimes de l’slasher sabien el què no havien de fer: practicar sexe, contestar al telèfon i un llarg etcètera de topics, per evitar caure víctimes del foll de torn. Aquest estudiants d’institut es coneixen tots els films de terror i vivien amb emoció ser protagonistes d’una situació semblant. La majoria dels actors desconeguts, una direcció genial de Craven (destacar l’escena inicial amb Drew Barrymore) i el guió ja esmentat, la convertí enseguida en un clàssic del gènere tot i descobrir-ne tots els seus secrets.


REC de Jaume Balagueró i Paco Plaza

A Espanya no es poden fer films de terror diuen, o això ens pensàvem, fins fa poc. Balagueró, desenganyat de l’aventura americana,i el seu amic Plaza, sempre a l’ombra de l’altre i amb una carrera que mai engega, van unir esforços per crear un film de zombies amb un envoltori diferent. Per donar-li realisme una reportera segueix en viu un torn de nit dels bombers, gravant el seu càmera tot el què succeeix. Una trucada dóna l’alerta des de el mig de la Rambla de Barcelona, al arribar es troben amb una comunitat infectada per un estrany virus que els converteix en zombies. Un argument, que en fred, pot semblar absurd, però el punt de vista de documental televisiu t’introdueix dins la història compartint el sofriment dels supervivents. Aquí és demostra el talents del duet, són conscients de la falsedat que suposen les cares conegudes al repartiment i la direcció habitual, prescindint dels dos elements ens fa descobrir una nova visió del gènere.

THE RING de Hideo Nakata

Semblava que ho havíem vist tot quan van aparèixer ells, els asiàtics. Aquest va ser el film pioner d’un moda que va devorar la cartellera durant quasi una dècada. Tot i un argument més que simple, una cinta de vídeo que al visionar-la et morts, la seva estètica pàl•lida, narrativa tranquil•la i folklore va atrapar a mig món. Els fantasmes són nenes amb camisó i faltes d’un bon tallat de cabell, i no ho sabíem! El terror psicològic predomina mig film per mostrar-nos al final l’esperit d’una materialitat truculent. Pocs efectes d’àudio i infografía, ens va aconseguir sorprendre, i recordem que la mare del sentiment del terror és la desconeixença.