PLEGO

Quantes vegades he decidit començar de zero? Diria que ben poques, tot i que ho he fet sovint: ja sigui distanciant-me de la gent que em rodeja, canviant de feina o de vivenda. Aquest cop he pres la decisió plenament conscient.

Després de viure dos mesos, quasi tres, de mil i un maldecaps de tot tipus, tot i que disfrutant com mai a la meva vida, he vist que ja no tinc edat per tot això. He madurat, un xic més, de cop i la meva vida m'ho està demostrant dia a dia. En aquest dies he viscut saltant de llit en llit, coneixent gent nova, xerrant fins altes hores de la matinada i creant sense control. He vist formes de pensar i viure molt diferents a mi i en cap cas m'han convençut, però si m'he adonat de com es viu de bé si un és hipòcrita i viu la seva vida enganyat, venent el seus valors o honor al millor postor. Són gent feliç, simplement per no pensar.

Jo ja porto uns cinc anys buscant ser un professional en aquest món d'artistes, i no ha sorgit fruit. Cert que he aconseguit coses de les quals em sento molt orgullós (el càsting a Buenafuente, el premi de Petit Msteri, les entrevistes per El Forat, els carnavals d'Olot...) però no he arribat allà on desitjo i crec no arribar-hi mai.

Ha coincidit en aquests mesos que tot al que estava lligat s'ha acabat. He acabat El Forat, el curt d'Amor Zombie, el magazine de TcGirona TÉ DE TOT, Le Petit Caruso i la temporada d'el Ningú no és perfecte. Crec que és hora de deixar-ho. He donat tot el que he pogut durant aquest temps i no he vist la meva feina recompensada, ni cap suport incondicional al costat que em faci mirar endavant amb esperança.

No és que no confii en mi, sé que tinc algunes dots però també que tinc un caràcter difícil. Sóc estricte i controlador fins extrems inimaginables en tot el que creo. Quan em deixo anar no tinc amics i busco el màxim compromís amb amb ka gent que tinc al costat. Però no sempre ho he trobat, i el meu mal geni ha explotat.

És moment de desistir, d'aparcar les aspiracions i acceptar la realitat abans de que em salti al damunt quan ja no tingui edat per mirar cap a un altre costat.

No abandono el cinema, ni molt menys, és una part fonamental de la meva vida. Tampoc deixaré d'informar-me sobre televisió, literatura, música i demés. Simplement no penso crear. Tindré una feina, uns pocs amb qui fer cafès i un gat. No seré feliç potser,però si serà més fàcil tot plegat.